Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma dimecres, 25 d’octubre de 2017

En aquesta excursió visitarem alguns indrets i paratges de l'Alta Garrotxa, concretament la riera de Sant Aniol, Talaixà i la cavitat coneguda com el Forat de la Lleixa Closa.
Boca nord del forat.

Mapa de la sortida.





Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox. 13.50 km.
Temps:......................................................... 8 hores amb moltes parades.
Desnivell:.................................................................... aprox. 700 mts.
Dificultat:................................................................................ fàcil.
Circular:.................................................................................... Si.
Cartografía:........................................................... alpina_alta_garrotxa.
Observacions:......................................................... No trobarem cap problema en l'orientació de la ruta, ni cap  grau de dificultat en el transit de qualsevol terreny o camí de la sortida.




Baixar track de Wikiloc:





Aparquem en una gran esplanada a l'inici de la pista de Riu i la Muntada. La circulació per aquesta pista es regulada pel consorci de l'EIN (espai d'interés nacional) de l'Alta Garrotxa, per evitar aglomeracions als vorals de la mateixa pista. Normalment prohibeixen l'accés als vehicles tots els caps de setmana des de mitjans d'abrils, fins a finals d'octubre.  Només tenen accés lliure els veïns i personal autoritzat pel consorci i els ajuntaments de Sales de Llierca, Montagut i Oix.
Aparcament de Sadernes.





Accedim a la pista baixant de l'aparcament per unes escales amb baranes de fusta i tranquilament ens possem a caminar en direcció a Sant Aniol d'Aguja.







Després de superar una finca privada (amb una vivenda d'hostatgeria, tipus colònies familiars o escolars) contactem visualment amb el riu Llierca (és la suma de la riera d'Escales, a la vall d'Oix i de la riera d'Aniol) i ens adonem que no baixa res d'aigua. Suposem que hi ha alguna captació d'aigua que  fa que sigui sec, és estrany que amb l'importància que té ja tingui aigua.
En poca estona trobem el reformat pont dels Aures, també el trobem sec d'aigua.





En zones concretes de la pista trobem aparcaments acondicionats per deixar els cotxes (restringit tots els caps de setmana des de mitjans d'abrils, fins a finals d'octubre). 
En tots els aparcaments hi han rètols informatius amb la localització dels diferents espais per aparcar, i les places de cotxe per cada espai.





La pista forestal és planera, no puja ni baixa i és fàcil de transitar i d'orientar-te. Passat el primer pont, el de les Aures, trobem un segon més llarg i no reformat.
En aquest lloc si que trobem una mica d'aigua, però sembla més aigua estancada en engorjats i tolls determinats que no pas aigua que circuli lliurament.





Uns metres més de pista i passem per un tipus de pont reformat i amb barana. Dóna just per sobre del mas ca la Bruta(actualment reformat), i no és un pont, sino que forma part de la pista que una vegada va cedir pal pas d'una excavadora de gran volum.
Una vista des de la pista formigonada i en el punt on una vegada va caure a la riera una excavadora. Ara la màquina no hi és, però encara recordem uns anys enrere (que vam visitar el Bassegoda) com sí que hi era.


Aquesta foto la vam fer l'any 2015, en una sortida per coronar el Ferran pel grau Sadidorta.


La foto superior mostra l'autorització que tenen els residents de la zona per circular i aparcar amb els seus vehicles per la pista de Riu i la Muntanda.





Aviat deixarem la pista principal, i agafarem una altra de secundària que ressegueix el curs de la riera de sant Aniol. 
Atenció que les arees d'aparcament s'acaben.


En aquesta bifurcació (foto superior) davallem, pel camí de l'esquerra, fins anar a trobar la llera de la riera de sant Aniol. Fixeu-vos que en aquest camí (el de l'esquerra) hi ha una cadena que barra el pas de tot vehicle, al fons (pista de la dreta) podem veure l'últim aparcament.





Seguirem, de moment, per pista. Una pista forestal ombrívola i tranquil·la, només trencada pel pas dels excursionistes. En el seu camí trobarem les ruïnes d'edificacions molt importants en la seva època.
Les primeres ruïnes de la Farga al marge dret (direcció Sant Aniol d'Aguja).

A pocs metres i a l'esquerra de la pista, també trobem restes d'edificacions.





A poca distància trobem les ruïnes del Moli de Riu, també al marge dret del camí (direcció Sant Aniol). S'intueix de la importància del molí, per la grandària de la seva edificació, ara ja en ruïnes.
Estança principal del Molí de Riu.








A poca distància del molí trobarem una bifurcació sense molta importància, ja que els dos camins van al mateix lloc. El que segueix recta continua per pista, i el de la dreta és una senda més estreta, i que s'ajunta, més endavant, amb el primer.
Nosaltres vam seguir el de la dreta.





Després de la bifurcació anterior, la pista passa a ser sender. Però no ens hem d'amoïnar, és un sender molt trepitjar i utilitzat pels excursionistes, que fa molt difícil desorientar-nos.
Després de retrobar-se els dos camins, uns metres més amunt, trobem un cobert ple de saquetes d'obra.






Aquest cobert l'han instal·lat els voluntaris de l'associació "Amics de St. Aniol d'Aguja". Aquesta associació, formada per tres entitats vinculades al territori de l'Alta Garrotxa, s'ha constitiuït per preservar i recuperar els edificis i l'entorn de l'antic refugi de Sant Aniol i de l'ermita de Sant Aniol d'Aguja.
Així, doncs, qui vulgui col·laborar amb les obres de rehabilitació del refugi de Sant Aniol, pot transportar una saqueta de sorra fins a l'ermita.





Continuem camí amunt fins a trobar la resclosa del Gomarell (un embassament d'on es capta l'aigua de Montagut). En aquest punt trobarem uns pals indicadors que informen dels diferents indrets que segueixen els camins.
Nosaltres venim de Sadernes i volem anar en direcció a Talaixà.


Passem per sobre del mur de l'embassament en direcció a Talaixà.





El camí és tot pujada, zigzaguejant entre alzines i roures fins a trobar la senda de "el Salt de la Núvia" (una sendera que enllaça el paratge de Talaixà amb el de Sant Aniol d'Aguja).
Enllacem amb la senda "el Salt de la Núvia", amb marques del GR 11. Després continuem pujant direcció Talaixà.





De pujada tornem a trobar una altra bifurcació, amb un corriol que puja a mà dreta, és la que porta fins a la lleixa del forat. Per distinguir-lo, en unes pedres al terra, trobarem les lletres FC i una fletxa indicant cap amunt. 
Foto superior, amb les marques FC i una fletxa indicant la direcció del forat.





No ens costarà molt de seguir l'itinerari de pujada al forat, entre l'arbreda distingirem el corriol fressat i net de brolla vegetal, també trobarem marques de color verd.







Però atenció que un cop dalt i ja trepitjant un pedregam de blocs de pedra, les marques es desvien o giren a la dreta ...nosaltres no!
El forat és a l'esquerra.

Entrada o boca sud del forat.





Què és el Forat de la Lleixa Closa
El forat el trobarem a nivell del sòl i en una paret de la cinglera de Manrades (vessant sud) i té una longitud d'uns 15 mts. L'entrada (boca sud) i el túnel tenen unes dimensions suficients per que passi una persona a quatre grapes i de vegades arrossegant-se. 
El sòl és argilós i polsegós en molts trams, al final i prop de la boca nord, el trobarem nu i pedregós.
 Aquesta boca nord és un finestrall que dóna al buit i hem de tenir cura per què l'estimball és considerable.
La panoràmica que tenim des del finestrall de la boca nord és espectacular: la capçalera de la riera de Sant Aniol, envoltada dels discrets cimalls del Puig Sanoguera, Puig d'en Coll, la serra Banyadors...


El video també val la pena:








Després de fer un mos sota una alzina, abandonem la zona en direcció a Talaixà.
Fem mitja volta i desfem el camí de les "marques verdes"

I tornem a reprendre el camí de pujada pel GR 11.





Abans d'arribar al paratge de Talaixà trobem el mas de la Quera, un gran casalot del S.XV. Per la grandària de la majoria de les edificacions, ara abandonades i amb ruïnes, sembla que va ser de vital importància en la seva època. A la banda de ponent de la casa trobarem una capella d'origen romànic.







Mentres abandonem el llogarret en direcció a Talaixà, enllaçant amb el GR 11, localitzem la capella de la casa i dos xiprers que la protegeixen (foto inferior). 
Al fons veiem el Puig de Bassegoda i els cingles de Gitarriu.





El coll de Talaixà, que comunica la vall de Beget amb la de Sant Aniol d'Aguja, fou un punt estratègic en el control de contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa. En aquest paratge podem trobar edificacions trascendentals com la coneguda "Casilla" o "Canova", una gran casa que disposa, per la banda nord, amb unes estances com a refugi privat (propietat del Centre Excursionista d'Olot). A la banda sud un refugi lliure en record del conegut "Rodri", i a sobre mateix la casa d'en Rodri (ara propietat dels seus descendents) que una vegada es va enfrontar al propietari de les valls d'Hortomoier i de Sant Aniol d'Aguja que volia encerclar aquestes valls amb una tanca per utilitzar-les com a vedat de caça.
El rètol, de la coneguda "Casilla" o "Canova", possa que tenen begudes fresques, entrem per saber si és veritat. El refugi del centre excursionista (que tenen les begudes fredes) és darrera la casa.






Mentres ens prenem una birra fresqueta, els responsables del refugi del C.E.O. ens expliquen històries (reals) de la contrada. Per exemple la història d'en Rodri, també que al segle passat la "casona" va ser "cuartelillo" i presó al mateix temps...
Aquí tenim info detallada per llogar el refugi (del CEO) quan volguem.


Ens acomiadem del guardes (atenció que el refugi del centre excursionista no és guardat, però els responsables pugen cada setmana per deixar-ho net i en ordre). En la foto superior veiem la cara sud de la casa, a sota el refugi lliure en record d'en Rodri, a dalt la vivenda dels familiars d'en Rodri i darrera el refugi privat del Centre Excursionista d'Olot.





Abans d'abandonar el lloc fem una breu visita a l'esglèsia de Sant Martí de Talaixà.





Deixem l'esglèsia i baixem per retrobar-nos a la collada, i des d'allà continuar davallant en direcció Sadernes.
Rètols informatius al coll de Talaixà.


Sender de baixada, amb una senda àmplia i trepitjada.





Aquesta és el camí més directa de baixar a Sadernes des de Talaixà, i també en sentit contrari (pujar a Talaixà des de Sadernes). La senda zigzagueja en els trams de més desnivell i aprofita el flanqueig en diagonal per fer més suau la baixada (o la pujada).
Les fotos són una mostra del sender que trobarem.





També haurem de tenir en compte, al transitar per aquesta senda, que travessarem una pista forestal per dues vegades (en el mapa d'Alpina no s'especifica aquesta pista). La pista ve del mas de la Muntada i puja fins al mas de la Quera i es va obrir l'any 2012 per connectar la Quera amb la Muntada i Sadernes. El propietari que va comprar el mas volia restaurar-lo com a hostal i necessitava la pista per fer-ho viable. A dia d'avui el mas segueix ruïnós.
Primer franqueig de pista en la baixada.


Segon franqueig de pista, molt a prop de la riera de Sant Aniol.





Ja veiem i passem a tocar de la riera de Sant Aniol, però el camí que hem fet pel matí resta a l'altra banda de la riera. No serà fins després de travessar el pont de Valentí que no enllaçarem amb la pista forestal d'anada.
El pont de Valentí i el restaurat hostal de Ca la Bruta darrera.


Espectacular el pont de Valentí.





Ja hem arribat a la pista de Riu i la Muntada, la mateixa que hem conegut a l'anada de l'excursió. Pel camí trobem molts excursionistes, que també són de tornada.
També veiem escaladors penjats de la paret a la zona coneguda com "Passant d'en Roca".


Des de la pista de Riu i la Muntada tenim una vista dels cingles de les Manrades i el lloc on s'amaga el "Forat de la Lleixa Closa" (cercles color vermell).





Tornem a l'inici, al lloc on hem sortit pel matí, tornem a l'aparcament de Sadernes. Després de vuit hores d'excursió, tornem a ser al mateix punt de sortida. Ara ens espera una cervesseta i aviat el sopar merescut.

Sortida Octubre de 2017.

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook