Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma dilluns, 7 d’agost de 2017

Després de la nostra última sortida d'alta muntanya (d'aixó ja fa més de deu mesos) ens estrenem en una bonica visita a la muntanya del Pedraforca. Farem el Pollegó Superior, i potser el Calderer si els companys ens "obliguen".
Som una bona colla d'amics, ens hem confabulat per fer una mica d'exercici i per passar-ho bé. En Joan, la Victòria, en Pau, l'Abel, en David, la Eli, l'Anna, l'Andreu, la Marta ...tots amunt per visitar la bonica muntanya del Pedraforca.

Mapa de la sortida.


Fitxa tècnica
Distància:.............................................. aprox.  9.0 km.
Temps:............................................. 7 hores i 30 minuts.
Desnivell:............................................ aprox. 1100 mts.
Dificultat:........................................................ difícil.
Circular:............................................................. Si.
Cartografía:............................. alpina_serra_del_cadí_2011.
Observacions:.............................. La dificultat ve donada per la progressió pels camins equipats del Verdet, les dues canals equipades del Caldarer i sobretot pels dos passos d'escalada (màx. de grau II+) que trobarem en la baixada del Caldarer fins a l'Enforcadura. El temps es va incrementar en la baixada per les noves passarel·les de fusta al costat de la tartera i pel cansament d'alguns de nosaltres que alenteix el pas.



Baixar track de Wikiloc:







El Pedraforca és una de les muntanyes mítiques dels excursionistes i, sobretot dels escaladors, ja que als temps heroics dels inicis de l'escalada va portar la seva cara nord com a obligat repte de conquesta per la comunitat muntanyenca. Un dels seus més importants valedors va se l'alpinista català Lluis Estasen, que amb l'ajuda i empenta dels seus companys d'expedicions va dotar les parets pedraforquines de noves i desconegudes vies d'ascensió. 
Per la majoria de mortals (excursionistes amb l'única passió en trepitjar la pols dels camins) ens il·lusionem amb les faules i llegendes que envolten les contrades que visitem. D'el Pedraforca hi trobarem un sac ple d'històries i relats que ens portaran a un món llunyà i també d'actual ...ara, jo, resenyaré la nostra experiència a un matí per la Muntanya Màgica del Pedraforca.
Arribem ja passades les nou del matí a la zona de pàrquing del mirador del Gresolet. Greu error perque no trobem cap lloc lliure per deixar els cotxes, i ho hem de fer en un voral de la pista d'accés... a uns cent metres més avall.
Al menys aparquem a l'ombra i en una zona que no dificulti el pas d'altres vehicles.





Continuem la pista asfaltada amunt en direcció al mirador de Gresolet. Ha pocs metres trobem un corriol senyalitzat a l'esquerra que ens portarà al refugi Lluis Estasen.
Inici d'excursió al Pedraforca.

Continuem el camí en direcció al Verdet, que és la ruta habitual d'ascensió al Pollegó Superior del Pedraforca. A l'hivern, però, és preferible de pujar per la tartera i Enforcadura.





El sender de pujada a la collada del Verdet és sencill i sense grimpada, primer trobarem un flanqueig lateral i posteriorment la forta pujada per la torrentera del Verdet.
Bonic flanqueig per les parets nord del Pedraforca.

Voregem el torrent del Verdet per un sender fàcil de fer. Al fons de la foto veiem la serra del Cadí i l'altiu cimall del Comabona.

Ja fa estona que anem pujant pel torrent del Verdet, hem d'empaitar les senyals blanc-grogues del PR C-123.





Ja som a la collada del Verdet, punt de trobada de les expedicions que venen de la vessant de Saldes (nosaltres) i les de Gósol. En aquí fem una parada per reagrupar-nos i fer un mos.
Collada del Verdet. 
Els punts en vermell indiquen l'itinerari correcte per anar a buscar la canal del Verdet.

Esglaonadament, o no, els expedicionaris pedraforquins s'acosten a la canal o corredor del Verdet. En color vermell la ruta a seguir.





En codicions normals la canal del Verdet no representa cap dificultat en les grimpades, fins i tot hi han unes cordes instal·lades per facilitar la pujada. Potser haurem de tenir cura amb algunes pedres que els excursionistes que ens precedeixen puguin fer caure.
En cas de temps que amenaça pluja cal plantejar-se abandonar l'ascensió. La zona de grimpades es torna molt relliscosa i per tant, altament perillosa si no es té experiència i no es porta l'equip adequat.
En condicions hivernals. aquest tram pot ser molt perillós degut a la presència de neu i, sobre tot, de gel. Degut a la seva característica quasi alpina cal anar ben equipat i tenir experiència en alta muntanya hivernal. Si no és així, en arribar al coll del Verdet és millor plantejar una retirada.
Zona equipada amb corda.

Zona equipada amb corda.

Inici pas equipat amb corda.

Final pas equipat.

Final pas equipat.

Els claus de reunió i ancoratge no són d'última generació, però són i semblen segurs.





Una vegada som a dalt tindrem una panoràmica de la serra del Cadí, del Pollegó Superior, la serra del Verd, de Gósol... Encara que no ho sembli, ja superat el pas equipat, trepitjarem el cim Nord de 2438 mts.
Foto cim Nord.





Entre el cim Nord i el Pollegó Sup. hi han dues agulles rocalloses imponents. Les haurem de grimpar i desgrimpar dues vegades, a part de la desgrimpada del cim Nord i la grimpada del Pollegó Superior. Per facilitar la ruta a seguir trobarem marques grogues que indiquen l'itinerari a seguir.
Una vista del Pollegó Sup. (pic del mig) des del cim Nord.
Encara que no ho sembli trobarem dues agulles considerables que haurem de superar.

Començem el llarg "puja i baixa" fins el Pollegó Sup.





Primera agulla que trobem. Grimpades sencilles i sense dificultat ni risc.
Al fons el cim Nord.

Al fons el cim Nord.

Crestejan per la primera agulla. Una agulla allargada i ampla.

Baixada exigent de la primera agulla.





La grimpada de la segona agulla és més exigent i requereix més atenció.
Ja dalt de la segona agulla. Amb una cresta ampla i allargada.

La desgrimpada, però, és sencilla i ràpida.





Ja només hem de grimpar el roquisar del Pollegó Superior. Ho farem allà on trobem les marques grogues, que serà la zona més amable de pujar.






Després de tant "puja-baixa" arribem al punt més alt del Pedraforca, el Pollegó Superior. Un cim molt visitat i concorregut per molts excursionistes, de vegades aquesta aglomeració fa que trobem brutícia no desitjada.
La pintura de la roca (foto superior) embruta l'entorn.

Una foto del cimall, amb tots els pics que hem visitat o visitarem aquell matí.

Foto personal de la Marta. 
És el seu primer Pedraforca i té il·lusió per inmortalitzar el moment.

Foto colectiva de cim a 2507 mts.





Del Pollegó Superior, uns anirem al Calderer i d'altres baixaran a l'Enforcadura per esperar-nos i descansar.
Agafem la ruta normal de baixada a l'Enforcadura i a mitja alçada flancagem lateralment en direcció a una agulla que sembla que no tingui sortida o continuació.

Una altra vista del mateix itinerari en direcció al cim del Calderer.





Per arribar al cim del Calderer  també haurem de superar dues agulles imponents i col·losals. Aquestes agulles rocalloses les superarem per unes escarpades canals d'uns 15-20 mts de desnivell.
La primera canal és oberta i equipada amb diferents cadenes per ajudar en la grimpada. Si sou molts en pujar és aconsellable de portar casc per evitar els cops d'alguna pedra perduda. 
Imatge de la primera canal al Calderer. 
Finalment només serem tres en visitar el cim del Calderer, els altres ja tenen prou. En vermell l'itinerari de la grimpada.

La Eli a mig camí de la canal.





La segona canal és més curta que la primera, però més exigent els primers deu metres. És una canal dreta, encaixonada i exigent en la seva  progressió al ser una roca llisa i polida a causa del pas dels visitants. És fa necessari tibar fort de la cadena.
En vermell l'itinerari de la segona canal.

En Joan s'atensa fort ja d'inici.

Els claus de reunió i ancoratge no són d'última generació, però són i semblen segurs.






Si hom vol tenir les canals resenyades amb video... eh, voilà!





Ja dalt del cim ens fem la foto de rigor. Mentres xarrem quatre escaladors apareixen del no res, recullen els seus catxarros, cordes, ferros...i es disposen en abandonar el cim per la vessant contraria que han aparegut. No m'ho penso molt i els hi pregunto si la baixada és factible per un mortal com jo que no té nocions ni practica en el art de l'escalada. A part de dos passos delicats però sencills i el "Tub", diuen, és bufar i fer ampolles. I jo darrera d'ells!
Foto de cim.

Mentres en Joan i la Eli tornen per on han vingut (els dos han deixat la motxilla als peus de la primera canal i es veuen obligats a tornar), jo m'apresso en seguir el camí dels escaladors. 





No sempre hi ha l'oportunitat de conèixer els secrets que amaguen molts escaladors de la muntanya, en aquest cas del Pedraforca. En les constants anades i tornades per les mateixes muntanyes, arriben a coneixen petits secrets en indrets amagats i de difícil accés, que la majoria dels excursionistes desconeixem. En aquest moment tinc curiositat per saber una nova ruta de baixada del Calderer i de conèixer la canal que l'anomenen com "El Tub-el Tubo".
En la baixada trobarem moltes marques i fites que indiquen el camí ha seguir.

De vegades el camí mostre traces que la zona és trepitjada i utilitzada per gent.





El delicat, però gens difícil, primer pas de baixada del Calderer. Si no l'has fet pot semblar arriscat de baixar, però no té cap dificultat i és curtet de fer. Jo diria que té un grau de II+ o de III-.
Una perspectiva del primer pas una vegada a baix. El més difícil és no saber on possar el peu en la baixada quan desgrimpem d'esquena.




Continuem davallan seguin les marques vermelles i amb una bonica vista del Pollegó Inferior en tot moment.





El segon pas que trobarem és igual de delicat, però fàcil de desgrimpar, que el primer.
Després de cada pas continuem sempre a tocar de la paret oriental en direcció a ponent.

Nova perspectiva del segon pas. 
Repeteixo que el més difícil és de trobar suport del peu al desgrimpar d'esquena.





Ja som a prop de la canal de "El Tub-el Tubo". 
Atenció que en aquesta zona trobarem més marques vermelles que davallen en direcció est o llevant. No ens ha de desorientar ara que som al final.
No seguir l'itinerari de color blau de la foto que ens portarà direcció est on es troben les parets dels "Cabirols" i el "Gat". Nosaltres seguirem l'itinerari en color  vermell de la foto que porta a l'Enforcadura per la canal del "Tub-Tubo".

A la dreta, de la foto superior, veiem les desgrimpades per les curtes parets, i a l'esquerra la canal de "El tub-el Tubo" per on ara baixarem.





El Tub és una canal, d'uns 20-30 mts, amb molta pendent i totalment encaixonada entre altes parets de muntanya. En tot el seu recorregut pot tenir una amplada de 40 cms, on passem justets i encongint les espatlles.





Ja hem superat el tub i tenim a tocar l'Enforcadura.
Com que dalt de l'Enforcadura bufava fort el vent, l'Anna i la Marta (que ja no volien pujar al Calderer des d'un principi) ens esperen darrera d'una enorme roca que els hi serveix de protecció.





Content de conèixer aquesta divertida canal pedraforquina, continuem davallant tartera avall. Ara passarem per la nova zona de transit feta amb sacs terrers i puntals de fusta teca clavades al terra. Per alguns de nosaltres la forta baixada, per aquest indret, és lenta i feixuga, i fa que baixem poc a poc i vigilant d'alguna possible caiguda o relliscada. Pel camí trobarem marques del PR C-123 que ja coneixiem quan remuntavem del torrent del Verdet.
El camí transcorre, en tota l'estona, pel marge dret de la tartera.

Pel camí trobarem marques del PR C-123 que ja coneixiem quan remuntavem del torrent del Verdet.





Després de molt caminar i molt baixar trobem, encara que no ho sembli, la cruïlla del sender que mana al Pollegó Inferior i al refugi.





Una vegada superada la tartera, la baixada es fa més ràpida i còmoda.
Enllaçem amb el refugi Lluis Estasen i continuem en direcció on tenim la Camper aparcada.
Sortida Juliol del  2017

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Entrades populars

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook