Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Òrrius Team dijous, 10 de gener de 2019

Última sortida de l'any amb els nostres amics Carme i Josep. Aquesta vegada coronarem el cim de "el Ferran" des de la població d'Oix. L'any 1972, l'antic municipi d'Oix s'annexionà al de Montagut. L'any 2002, el nom del municipi va passar a ser Montagut i Oix, recollint els noms dels dos pobles que el formen. Montagut i Oix és segons Joaquim Danés i Torras "el cor de la Garrotxa".




Mapa de la sortida





Fitxa tècnica
Distància:..................................................................... aprox. 15 km.
Temps:.......................................................... 7 hores amb moltes parades.
Desnivell:.................................................................... aprox. 900 mts.
Dificultat:.......................................................................... moderada.
Circular:................................ Només circular per envoltar tota la carena del Ferran.
Cartografía:..................................................... alpina_alta_garrotxa_2018.
Observacions:......................................................... En aquesta excursió vam equivocar-nos al travessar la riera d'Escales a l'anada. En comptes de fer-ho pel pont metàl·lic que hi ha, vam travessar-la en un punt més amunt i en zona adequada poc perillosa. La resta és caminar, pujar o baixar...sense dificultat.








Baixar track de Wikiloc

Powered by Wikiloc







Actualment hi ha un aparcament abans d'entrar al poble, i és allà on deixem la furgo camper.





Caminen en direcció a llevant per la ctra. GIV 5221, la mateixa que porta al poble de Beget.
A un km, aprox, trobarem una bifurcació a mà dreta que mena a "Hortmoier" i passa el PR 186.





En poca estona trobarem "Can Pei", una casa de turisme rural, i més enllà contactarem amb la riera d'Oix que ens acompanyarà una bona estona.
Al final del pont trencat ja veiem un rètol informatiu que ens indica la direcció que hem d'agafar.





Si continuem per la pista (PR 186) entrarem dins la "Vall d'Hortmoier" i trobarem l'ermita de "Sant Miquel d'Hortmoier". Nosaltres, però, agafarem un corriol mig amagat que baixa a la riera d'Oix.
A la dreta del pal informatiu trobarem el sender que hem d'agafar.




Atenció a una bifurcació que trobarem uns metres més endins de l'arbreda, és una bifurcació que si no vigilem passarem de llarg. Els dos senders (foto inferior) porten a la collada de "el Puig", el de la dreta travessa la riera per un pont metàl·lic, i el de l'esquerra hem de travessar-la a "pèl". El que hem d'agafar és el de la dreta, més segur, però nosaltres vam prendre el de l'esquerra per distracció.
En el track d'aquesta excursió si que possa la direcció correcta, el de la dreta.







El sender es perd a l'entrar a la llera de la riera, si ens hi fixem una mica podrem trobar la continuació a l'altre banda de la riera i que coincideix amb el punt més amable per travessar-la.
No és un sender extremadament fressat, però si evident.





Colladeta de "el Puig". En aquí continuarem en la direcció que mena al santuari "Mare de Déu d'Escales". Aquest també serà el punt (el Puig) de retrobament a la tornada de l'excursió.
Colladeta de "el Puig".





En poca estona arribem al temple romànic de Mare de Déu d'Escales. El 1984 s'acaben unes obres de restauració, encara que a dia d'avui sembla un pèl abandonada.
Porta de l'església.







A la part superior de l'església trobarem una habitació gran i que serveix com a refugi lliure.
Aquell dia de visita el refugi semblava ocupat.




A la dreta de l'església hi ha un corriol que mena a la font d'Escales.
Camí que ens apropa a la font.





La font la trobem a prop del santuari. El seu aspecte, però, deixa molt que desitjar com a font.





Fem les visites i fotos de rigor i continuem camí amunt. El sender és molt evident i fressat, el problema és que trobarem algunes dreceres i bifurcacions de pujada que ens poden desorientar. Nosaltres vam seguir les ziga zagues que marcava el mapa del gps, i tot i així ens vam equivocar en el últim revolt (haviem de seguir nord en comptes de sud).
Tot amunt, fent ziga zagues.









Per sort vam rectificar en el últim moment, en comptes de continuar pel camí més evident, vam girar a l'esquerra (direcció sud, cap a la collada de "Terres").
El camí on hi ha marcada la creu també mena al coll de Terres, però és més llarg.





Arribem a l'emboscat coll de Terres. Des d'aquest coll, a part d'anar a Oix i al cimall del Ferran, també podem acostar-nos a Sadernes pel "Grau Sadidorta". Atenció, però, que al ser una zona molt espessa de vegetació, és dificil de trobar el corriol o sender d'accés al Grau.
Bebem una mica i cap amunt.





Ara farem un flanqueix en direcció est, per acabar atacant el cim en direcció oest. Només trigarem poc més de 35 min per superar uns 230 mts de desnivell, encara que ens sembli que se'ns fa més llarg.






Aproximadament a l'una del migdia arribem al cim del Ferran. Després de fer-nos les fotos de cim, parem per fer un mos i xerrar tranquilament.
Cara est del cim.

Cara oest del cim.






Vistes Panoràmiques
Després de dinar fem una mirada a les vistes que tenim des del cim. Des del Ferran només podem contemplar panoràmiques en direcció nord i oest, ja que en direcció sud i est és impossible per la densitat de vegetació que hi ha envoltant la punta cimera del Ferran (arbreda i matollar divers).
De dreta a esquerra veiem:
Els cims de l'Alta Garrotxa que limiten amb la frontera francesa (Comanegra, Puig Ferriol), i més allunyats els cims més orientals d'Ulldeter (Costabona, Roca Colom...), també limiten amb França.





En la foto inferior trobem una basta panoràmica de les muntanyes de l'Alt Ripollès. Primer els de la Vall d'Ulldeter (Bastiments, Gra de Fajol...) que limiten amb França, després els de la vall del Freser (Borregues, Balandrau, Cerverís...) localitzats plenament en territori català.
I finalment les muntanyes de Núria, amb el Puigmal que treu el cap tímidament (també limita amb França).





Més a l'esquerra localitzarem les muntanyes més properes a nosaltres com és la serra de Bestracà (Alta Garrotxa), El Talló i Puig Ou que limiten amb la comarca del Ripollés i els més allunyats com el Puig Estela i Serra Cavallera que separan la vall de Camprodón de la vall de Ribes.











Amb bon horari sobre el previst iniciem la baixada del cim en direcció nord, per anar a trobar el coll de Talaixà. comentar que davallarem per un corriol molt dret, i en alguns trams un pèl exigents.
En un punt concret trobem aquest cable instal·lat com a passamà, per ajudar a les desgrimpades (o grimpades). En pocs més de vint minuts ja som a baix, al coll de Talaixà.






 En pocs més de vint minuts ja som a baix, al coll de Talaixà. 







Què és Talaixà
El coll de Talaixà, que comunica la vall d'Hormoier amb la de Sant Aniol d'Aguja, fou un punt estratègic en el control del contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa. També és un petit nucli de població pertanyent al terme municipal de Montagut i Oix. L'any 1918 a la zona hi habitaven prop de 130 persones, arribant als 10 habitants el 2009. 
Destaca l'església romànica de Sant Martí de Talaixà. A finals del segle XX l'església presentava un estat ruinós i deplorable, no va ser fins el 2009 que s'inicià la primera fase de rehabilitació i consolidació del temple, i va finalitzar al desembre de 2011. També trobarem edificacions com la "Casilla", on hi havia la caserna dels carrabiners, o la "Canova", que es convertí en hostal donada l'afluència de viatgers de l'època.
Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masò, fou abandonada i la zona va passar a ser un lloc visitat per ramaders, caçadors i excursionistes. No és fins als anys 80 que la zona passa a ser recolonitzada per hippies i neorurals.  Apareix llavors un personatge peculiar, conegut com en "Rodri". Ell es va establir i acondicionar les ruinoses edificacions de Talaixà i va lluitar per que la zona no sigues un vedat particular per especular amb els camins, finques i espais públics. El 26 de desembre del 2000 en "Rodri" va morir als 86 anys degut a una malaltia. El 2011 va finalitzar també la reconstrucció de la "Canova", on habitava en "Rodri",reconvertint-la en un refuig de muntanya. D'altra banda, el grup de "Els Amics de Talaixà contruiexen el refugi lliure de "Can Torner.









Aquesta vegada no visitem cap racó de Talaixà i emprenem la nostra marxa de baixada. Primer ens adrecem al sender que davalla en direcció a la vall d'Hortmoier i per on transcorre el GR 11, però de seguida abandonem aquest fressat camí i baixem pel corriol que s'allarga pel costat del "torrent Vaquer".






Aquest corriol és poc utilitzat i ens pot semblar perdedor al principi, però no ens costa gens ni mica d'orientar-nos correctament.
El camí és poc trepitjat i fressat, però es fa evident. 

També ens ajuda el trobar fites disperses, i alguna senyal vermella pintada arreu.





Una vegada som a prop de la riera de Beget, enllacem amb un sender més evident i fressat que ens portarà al coll "el Puig"  (que ja coneixem del matí).
Transitant pel "Grau d'Escales".





Al coll el Puig no baixem pel sender que hem agafat al matí, sinó que ens dirigim (segons la senyal del pal indicador) cap al "pont Romà".









No sabem quin "pont Romà" es refereix la senyal, però si que trobem un pont metàl·lic mig fet malvé (suposem que per crescudes del riu).







Passat el pont metàl·lic enllacem amb la pista del matí (Oix-Hortmoier) a prop del "pont Trencat",  i continuem en direcció a la població d'Oix on tenim els cotxes. 
Per celebrar el retorn fem unes birres a l'hostal de la Rovira (Habitacions: 972 294 347. Restaurant: 972 294 400), us deixo el telèfon per qui vulgui contactar amb ells (per allotjar-se, sopar...)
Sortida desembre del 2018

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook