Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Òrrius Team dimecres, 20 de març del 2019

Des de la localitat de Rocabruna farem una circular per coronar el cimall de Montfalgars (dins la llista de 100 cims), passarem pel coll d'Ares, la "Casilla dels Carrabiners" i d'antics massos en runes. També visitarem les Mines Ferreres com a indret de pas, en cap cas farem cap incursió per trobar minerals o descobrir materials presiosos. 
També comentar que ens hem deixat de conèixer l'església de Sant Feliu i del Castell de Rocabruna, en un altre excursió per la zona els hi farem una visita, segur.



Ruta de la sortida







Fitxa tècnica
Distància:...................... aprox. 15 km.
Temps:....... 8 hores amb moltes parades.
Desnivell:.................... aprox. 850 mts.
Dificultat:.................................... fàcil.
Circular:.......................................... Si.
Cartografía:.. alpina_alta_Garrotxa 2011.
                                           Observacions:.................. No trobarem cap pas o camí exposat durant tota l'excursió.





Baixar track de Wikiloc
Powered by Wikiloc








La població de Rocabruna és molt petita, on les cases són emplaçades al voltant de la carretera GIV-5223 (Camprodón-Beget) i trobar un lloc per deixar el cotxe és un pèl complicat. Trobarem lloc a la mateixa carretera i al costat del Bar-Restaurant "Can Plujà" de Rocabruna. També a uns cents metres del Restaurant, en direcció Beget, hi ha un carrer a mà esquerra amb una petita rotonda. Nosaltres vam deixar la camper al costat de la rotonda.







El punt de sortida, de l'excursió, serà des del mateix lloc on hem deixat la camper. Nosaltres agafarem el PR C-187 que mena fins al coll d'Ares, amb una petita desviació per visitar el cimall de Montfalgars.
Des del pàrquing de Rocabruna.





De pujada ho farem  pel "Bosc de la Masó", protegit de la calor del sol, més amunt l'arbreda desapareix i a l'estiu haurem d'estar preparats per la calorada estiuenca.
De camí a les Mines de les Ferreres, sempre per pista forestal.





De camí a les Mines de les Ferreres, podrem visitar alguns antics massos en runes.
Cabanya d'en Capellera.

Runes de Can Peric.





A prop de les mines l'arbreda floreix amb més força, i en algun bassal del camí la vida empeny per vèncer, com els ous de capgròs que hem trobat en molts tolls durant l'excursió.

A prop de les mines.


Ous de capgròs en plena metamorfosi.


Els ous de més a prop.






Mines de les Ferreres
Per la mateixa pista trobem una edificació, una espècie de mur que sembla tapar una entrada de mina o una cosa similar, som a les mines de les Ferreres.
   
Actualment les dues boques d'accés a la mina són tancades amb portes metàl·liques per evitar l'entrada de buscadors de minerals. La masiva extracció de minerals, ocasionava esllavissades del terreny i destrosses a la mateixa mina.
Nosaltres no vam trobar aquestes dues entradas, però si que vam veure edificacions pertanyents a la explotació minera.
Un corriol emboscat ens va portar a les restes d'edificacions mineres.


Ara la vegetació creix lliure envoltant el que queda dels edificis miners.






Les mines de les Ferreres van començar a ser explotades pels romans per extreure'n or i plata. Van estar actives fins a l'any 1966, tot i que darrerament només se n'extreia coure i ferro. En l'actualitat, la intenció dels veïns és que puguin ser visitables pels ecolars i, puguin tenir efecte en l'economia de la vall de Camprodon.





A uns metres de l'edifici principal i seguint el torrent "Clot de les Mines", trobem el que sembla una boca de mina.
Pels voltants hi han restes d'obra i peces diverses.


Fem una foto des de l'entrada mateix, no seguim més endins, no sembla segur.







Abans d'abandonar la zona trobem restes d'una edificació antiga, encara que és al costat de les mines, semblen les ruïnes d'un mas antic.





La pista forestal acava a les mines, però el PR C-187 segueix per corriols i torrenteres  en direcció al coll de Vernadell.





Arribem al coll de Vernadell, i continuem per la carena fronterera Catalunya-França.





Atenció ara, per què abanonem el PR C-187 i continuem per la carena fronterera per visitar el cim del Montfalgars.
Aquest encreuament de camins el trobarem a 20 mts del coll de Vernadell.




El camí que hem agafat no està fitat, recordar que hem abandonat el PR C-187 i no hi han marques a seguir. Però si que és un sender utilitzat pels excursionistes que volen coronar el cim del Montfalgars.
En direcció al Montfalgars, per la carena, trobem alguna senyal que ens recorda que anem pel bon camí.





Arribem al coll de les Moles, en plena carena fronterera. El tallafocs que divideix la frontera entre Catalunya i França és molt evident i fàcil de seguir.
Coll de les Moles. Anem en direcció al Montfalgars.

La senyal del pal, grog-vermell de la foto superior, mena directament al cimall del Montfalgars i després baixa al coll d'Ares.




La carena fronterera ve del pic del Costabona (nord-oest) i s'allarga fins el Comanegra (sud-est). I en tota la carena hi ha aquest carecterístic tallafocs.






Tranquilament arribem al vèrtex geodèsic del Montfargars. Un cim amb poques vistes properes i llunyanes, un cim rodejat d'avets de pí negre que dificulta la visió del paisatge i les panoràmiques que ens envolta.
Cim del Montfalgars.




Al cim fem un mos, recuperem forces i en poca estona som de camí al coll d'Ares.
Hem arribat pel sud i continuem en direcció nord.





Del Montfalgars al coll hi ha poca estona, és de baixada i el camí és super evident i trepitjat.
Recordem que les marques groc-roig ens marquen el camí de Montfalgars




Quan sortim a una plana y l'arbreda no ens impedeix de contemplar les muntanyes properes, és quan fem algunes fotos panoràmiques.
Sense comentaris.




Des del cim fins al coll és una passejadeta i aviat arribem.
Som al centre d'aquesta abandonada frontera, en la foto superior veiem l'itinerari emprat: venim de l'est  (dreta) i continuem en direccio sud (esquerra). A la dreta de tot hi ha una edificació abandonada, abans era un bar-restaurant.




Al coll d'Ares tornem a enllaçar amb el PR C-187 que discorre per una pista anomenada "Camí de la Duana".
Som a la pista forestal que davalla per la Baga d'en Marçal, direcció sud-oest.




Aquest pista passa pel coll de Prugent i la plana de la Quera de Boc. Si no fos per les gegantines torres metàl·liques de Alta Tensió (si hom està a l'agüait, pot escoltar l'espurneig dels cables elèctrics) seria un indret de pau i tranquilitat.
Coll de Prugent.

Pla de Quera de Boc.




La pista a vegades apareix i d'altres desapareix, però no hi ha problemes per seguir la direcció correcta.
Hem d'estar atents però, quan localitzem les restes d'una edificació molt gran, és l'anomenada "Casilla dels Carrabiners".









Casilla dels Carrabiners
Durant la Guerra Civil, el cos dels Carrabiners es va alinear amb el Govern de la República, i per la seva gran preparació i disciplina es va convertir en l'elit de l'Exèrcit Popular. Durant el règim franquista el cos de Carrabiners va integrar-se dins la Guardia Civil.
La casilla dels Carrabiners de Molló va ser Construïda l'any 1920 hi va ubicar fins a cinc guàrdies amb les seves famílies, en apartaments individuals molt ben equipats. Les dures condicions climàtiques i precàries comunicacions varen propiciar el trasllat de la guarnició al poble de Molló deixant la instal·lació com a "puesto" de guàrdia amb relleus periòdics. Constava de dos edificacions individuals, una dedicada a la guarnició i les famílies i l'altre a l'equipament i quadres per les cavalleries.
Els anys seixanta es va abandonar definitivament degradant-se ràpidament per l'espoli dels materials, sobretot teules i bigam que eren de molt bona qualitat.
Ara mateix l'edificació i el terreny circumdant són de propietat privada. Hem d'evitar d'entrar ja que l'obra es troba en estat ruïnós i hi ha perill d'ensorrament.









Uns metres més endavant de l'edifici dels Carrabiners, per la pista, haurem de girar a la dreta per seguir per un principi de camí. També haurem abandonat el PR C-187.
El principi de camí segueix en direcció est i és la continuació d'un altre que ve de l'oest.





Haurem de prestar atenció, per que la pista forestal no és evident de bon començament. El camí davalla en direcció est, i 20 metres més enllà va girant a nord/est. És posible que encara veiem la casilla dels Carrabiners a l'esquerra, quan de sobte s'ens obra la vall de Beget.
Inclòs visualitzem les cases de Rocabruna.




Així que anem baixant la pista és més evident i trepitjada.






De camí trobem la casa de can Marçal. Un antic cassalot que actualment està totalment reformat, encara que no sembla habitada per ningú.



Al revolt següent, abans de girar en direcció al Mas de can Marçal, deixarem la pista principal per agafar una altra més desdibuixada en direcció nord.
La bifurcació on abandonarem la pista principal.

Des d'aquesta pista secundària veurem el cimall del Montfargars en la llunyanía.





De camí a Rocabruna travessarem les torrenteres de can Marçal i el Clot del Bac, una zona amb molts camins i pistes que la travessen en totes direccions.
Nosaltres vam seguir la ruta de track que vam dissenyar a casa.




En la baixada vam passar a tocar d'alguns massos  en runes de la zona.
Mas del Bac.

Mas de la Divinella.




En tot moment vam caminar per pista, de vegades en mal estat o alguna esllavissada de terres i arbres. No va ser fins a prop del final que vam abandonar la pista forestal i vam entrar en un corriol de riera sense senyalitzar i molt trencat.
Acava la pista i continua un sender un pèl dubtós.

Després de travessar el torrent sortim a la pista que ja coneixem del matí.




Ja som a les acaballes de la jornada, uns metres més i arribem al final de l'excursió. Ha sigut una excursió curteta en distància i desnivell, però molt aprofitada pel paisatge i els punts de visita. Ens hem deixat el castell de Rocabruna i l'església de Sant Feliu per una altra ocasió, de moment hem gaudit de les visites d'avui.
Adéu siau fins un altre.
Sortida Març del 2019

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook