Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Òrrius Team dimecres, 14 de febrer del 2018

Un dels llocs per fer raquetes, coronar cims de certa singularitat (és veritat que totes les muntanyes tenen el seu caràcter i encant) i que a més poguem gaudir d'una tranquilitat en quan al risc d'allaus, aquesta zona és (a part d'Ensija i Cadí) el Port del Comte. La nostra intenció és la de visitar tots els cims del massis del Port del Comte, però el fort vent en alçada ens va obligar en abandonar la zona i només coronar el més alt i proper.
De pujada per la Rasa de Prat Piquer.


Mapa de la sortida.







Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox.  6.50 km.
Temps:........................................................................ aprox. 5 hores.
Desnivell:.................................................................... aprox. 500 mts.
Dificultat:......................................................................... moderada.
Circular:.................................................................................... Si.
Cartografía:............................................. vall_de_lord_port_del_comte_2015.
Observacions:......................................................... La pujada al Pedró dels Quatre Batlles va ser per la zona habilitada, per l'estació d'esquí de Port del Comte, com a "ruta de raquetes" (per la "Rasa de Prat Piquer"). La baixada la vam fer per la zona de "Prat del Duc" i la pista d'esquí del "Clot de l'Òrri". 






Baixar track de Wikiloc:
Powered by Wikiloc







A l'estació d'esquí de Port del Comte hi han moltes zones de pàrquing ja només entrar, nosaltres hem de buscar l'aparcament d'"Estivella" que la trobem a 1.930 m d'altura aproximadament, la més alta de l'estació.
Pàrquing Estivella.


Anirem en direcció nord per començar la raquetada.





No ens volem complicar la vida i agafarem l'itinerari més fàcil i habitual per coronar el pic més alt del massis, que és el Pedro dels Quatre Batlles. Després visitarem els altres cims propers (Gespeguera, Tosa Pelada i Tossal de l'Estivella).
A tocar de l'aparcament ja trobem neu.


Aquesta zona de l'Estivella és molt freqüentada per esquiadors de muntanya i raquetistes, i en menor mesura per esquiadors de pista.





En poca estona arribem al "Clot de la Vall". En aquí desguassen les aigües quatre torrents que a l'hivern, alguns dells, són utilitzats com a pistes d'esquí o de raquetes. En la foto inferior trobem que l'itinerari de color vermell (el de pujada) ens portarà al torrent o rasa de Prat Riquer que és la ruta normal d'ascensió al Pedró dels Quatre Batlles i que l'estació d'esquí utilitza com a ruta de raquetes (també passen esquiadors de muntanya). També en la foto veiem un itinerari de color blau (pel torrent del Clot de l'Orri que, principalment, és pista d'esquí) i que és el que nosaltres vam utilitzar per baixar del cimall de manera "sobtada" (el fort vent en altura ens va obligar en avortar la planificació inicial).
Simplificant: fletxes color vermel és l'itinerari de pujada (fàcil), i fletxes color blau el de baixada (moderat).





En el centre d'aquesta vall (el Clot de la Vall) hi trobarem una gran bassa, impermeabilitzada amb tela asfàltica de color negre, per recollir i aprofitar l'aigua dels torrents i alimentar els canons de neu artificial de l'estació. Desconec si antigament la gran bassa era un estany natural de les mateixes dimensions.
En la foto de dalt veiem la bassa impermeabilitzada i protegida amb un tancament metàl·lic i també les senyals que ens indiquen la direcció d'ascensió al Pedró amb raquetes de neu.





En poca estona arribarem a la bifurcació del torrent o rasa de Prat Piquer i que nosaltres haurem d'agafar, hem d'estar alerta.
Encara que en la fotografia (superior) no s'aprecia, el torrent davalla per l'esquerra, sense convergir amb la pista d'esquí (que a l'estiu és una pista forestal).


Per les senyals sabem que anem en la bona direcció.





Anem pujant tranquilament, sense una pendent forta i envoltats de pi negre.






Les condicions de la neu que vam trobar eren inmillorables per a la pràctica de raquetes. Flonja, suau i gens de compactada, el què els experts anomenen "neu pols".

De pujada per la Rasa de Prat Piquer.


Com es veuen en les fotografies, la traça de les petjades sobre la neu és evident i si les seguim ens portaran d'alt del cim.





Ja hem superat la capçalera de la rasa de Prat Piquer i enfilem les pendents de les Pedrusques.
L'Anna pujant en direcció al cimall del "Cap de les Pedrusques" o també conegut com el "Vulturó".


En la distància d'altres excursionistes també segueixen el mateix objectiu.





Ja som molt a prop del primer cim del dia, el Cap de les Pedrusques o el Vulturó. Alguns muntanyencs ja són de baixada i d'altres encara han d'arribar.






Al Cap de les Pedrusques el vent bufa amb més ganes i els núvols sembla que juguen corrent d'una banda a una altra.
Foto al cim del Cap de les Pedrusques o Vulturó.





Continuem el nostre camí en direcció al següent pic, el "Gespeguera". Primer davallem per la "Coma de la Comtessa" i després remuntem les pendents fins a arribar dalt de la carena cimera de la "Serra de Campelles".
I el vent que no dóna treva, cada vegada amb més força. 







Sembla que avui coneixarem la barrufa, quan el fort vent mou la neu pols de les cotes altes per transportar-les a cotes més baixes. 
Ens hem possat les ulleres de protecció pel fort vent o torb, però la visibilitat va minvant per moments i la comoditat que gaudiem en la pujada, ara no existeix.
Al final decidim en reorientar-nos i canviar el planning del matí.





Ja dalt de la llarga carena de la Serra de Campelles, i a causa del fort vent, donem mitja volta i ens dirigim al cim del Pedró. Pensem que sería molt millor de visitar els altres pics del massis en una altra ocasió, quan el vent no ens faci la guitza i poguem gaudir del paisatge i de la raquetada en unes altres condicions. Ara, després del Vulturo o Cap de les Pedrusques, coronarem el cim principal de la contrada (el Pedró dels Quatre Batlles) i decidirem que fer a continuació.
Ja ens acostem al cimall del Pedró.

La bandera ens indica que continua el fort vent, i els núvols que corren d'una banda a l'altra.






El Pedró dels Quatre Batlles.
El seu nom fa referència al fet que allà hi confluixen quatre termes municipals: els d'Oden (SW) i la Coma i la Pedra (SE i E) del Solsonès i els de Fígols i Alinyà (W) i la Vansa i Fórnols (N i NE) de l'Alt Urgell. I un pedró és el nom amb què es designava la pedra o el munt de pedres que es posaven per a indicar els límits d'un terme o d'una finca.
El Pedró dels Quatre Batlles (2.384 m) és el cim de major altitud del Port del Comte i, per tant, del Solsonès. No té la forma d'un pic que destaqui de manera notòria sinó que apareix com un més de les suaus ondulacions que formen la carena de la serra. Tant és així que la superfície que supera els 2.380 m d'altitud és d'1,6 ha. (text de la Viquipèdia)
Al cim del Pedró trobarem una roca de grans dimensions que indica la localització de la punta cimera del pic, i al voltant d'aquesta veurem instal·lats uns panells informatius de les diferents vistes panoràmiques que gaudirem des on som.


Algunes panoràmiques des del cim:
Vista sud en direcció al Puig de les Morreres (Port del Comte), amb la muntanya de Montserrat al fons.



Si ampliem la visió de l'enquadrament, podem afegir el massis de Sant Llorenç del Munt a la imatge.



Vista sud/sud-est, amb el massis del Montseny al centre de la fotografia. Es veu nevat.



Vista sud-est, amb la Serra d'Ensija també al centre de la fotografia.



Vista est, en direcció a la Serra del Verd.



Vista est/nord-est. La coneguda cara oest del Pedraforca.



Vista nord-est, en direcció a la Serra del Cadí.



No vam allargar més les panoràmiques en direcció nord i oest, els núvols tapaven les vistes i el fort vent ens obligava sortir de la zona.








Finalment, després de coronar el Pedró, resolem d'abandonar  la serra en alçada i baixar en direcció a l'aparcament d'Estivella. Creiem que és millor en visitar tot el massis, i les seves principals puntes cimeres, amb una climatologia millor per així gaudir de l'entorn, les vistes i de la pràctica de les raquetes de neu.
Davallem en direcció al "Prat del Duc", una plana que hi ha entre el barranc del "Clot Fondo" i la vall del "Prat de l'Òrri".
Així que baixem desnivell, ja notem que el vent afluixa la seva força.

Al Prat del Duc trobem aquesta colla de muntanyencs que reculen en direcció al Prat de l'Orri, volien baixar pel Clot Fondo però la pendent glaçada del torrent els ho va impedir (anaven amb guia).





Primer un flanqueix lateral, després una baixada, i al fons ja veiem el telecadira de "Prat de l'Òrri".
Nosaltres, però, no arribarem al telecadira, davallarem per una pendent que enllaça directament a una pista d'esquí (la del "Clot de l'Òrri").
Ara tornem a passar-ho millor sense la força del vent.





Aquesta pista d'esquí, del Clot de l'Òrri, baixa directament al "Clot de la Vall", on ja hem passat en la pujada.






En la baixada hem de vigilar amb els esquiadors que utilitzen la pista, i d'evitar de possar-nos en la seva trajectòria. La millor manera en conseguir molestar-los el mínim (ells pagen el forfait per utilitzar les pistes de l'estació) és de passar arran la vora de la pista, per la zona més trepitjada pels raquetistes i menys pels esquiadors.






Nosaltres no continuarem per la pista d'esquiadors, sinó que abandonarem aquesta i agafarem una altra, a mà esquerra, que no utilitzen els esquiador i que també mena al Clot de la Vall i a l'aparcament d'Estivella.








La pendent per aquesta pista tancada  és un pèl pronunciada i la neu compactada, no hi ha cap perill, però és fa pesat de baixar i més si portes botes noves.
Arribada al pàrquing d'Estivella, ja mig buit.






Amb tot, encara que no haguem fet tota la ruta planejada, ha sigut un bon dia per estrenar les raquetes i continuar fent hivernals (ja feia més de tres anys de l'última raquetada).
Sortida febrer del 2018.

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook