Ruta circular envoltant la serra de Bestracà. Sortim d'Oix per recórrer l'ombrívola vall d'Hortmoier, amb visita a l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, per acabar coronant el pedregós cimall del Puig de Bestracà. La tornada és per la vessant sud de la serra, anomenada "Baga del Peirer", on també vam fer parada a l'església de Sant Andreu de Bestracà.
Atenció molt especial si visitem Sant Miquel d'Hortmoier; bona part de la vall és propietat privada i restringida a la circulació de cotxes, acampada i el transit de caminants a la zona del mas de "Ripoll" on hi ha l'església. Si no volem sorpreses o mals de caps, millor no sortir dels camins i pistes habilitades pels visitants.
Observacions:.................. No trobarem cap dificultat en l'orientació de l'itinerari. Només haurem de parar atenció al visitar l'església de Sant Miquel d'Hortmoier i no sortir del camí d'accés senyalitzat per l'ajuntament. L'antic camí d'accés és de propietat privada i els seus titulars no volen excursionistes desconeguts.
Deixem la furgo camper a l'aparcament de la població d'Oix, i agafem la ctra. GIV-5221 (Oix-Beget) en direcció a Beget. Comentar que durant la meitat de la ruta ens acompanyarà el sender PR 186.
Aparcament d'Oix.
A menys d'1 km prenem una pista formigonada que mena a la vall d'Hortmoier.
Aquesta pista comença sent formigonada, però de seguida apareix amb grava i després de terra.
Primer ressegueix el curs de la riera d'Oix, i després la de la riera de Beget.
Hostal rural de can Pei.
Hostal rural de can Pei.
La pista per la que passarem és força ampla per què passi un vehicle perfectament, però els forats, desnivells i les roques que hi han fan que pateixin molt els amortidors d'un turisme qualsevol.
El pont Trencat i el seu característic forat al mig de la calçada.
En acostem al "Grau d'Escales", un pas estret entre dues cingleres conegudes de la zona, com són la serra de Bestracà (a ponent) i la cresta de Ferran (a llevant).
En la foto superior veiem al cresta de Ferran a la dreta, i la serra de Bestracà quedaría a l'esquerra.
Marques blanques i grogues del PR 186. El GR 11 el trobarem una mica més endavant d'on som ara.
Arribem a aquesta entrada i hem de tornar a recordar que la vall d'Hortmoeir és de titularitat privada i l'accés amb cotxe és limitada als foresters. En altres resenyes de blogs ens han comentat que els propietaris del mas Ripoll els hi molesta la pressència d'excursionistes.
Entrada a la vall d'Hortmoier.
En aquesta bifurcació hem d'estar alertes i fer cas a les senyals que ens trobem.
Encara que la pista és més trepitjada la de la dreta (foto superior), o el track ens digui que és la millor ruta per anar a l'ermita d'Hortmoier, recomanó d'anar rectes i seguir els rètols que ens anem trobant.
Si girem a la dreta i travessem el riu, ens trobarem una tanca de la finca de Ripoll i aquest reguitzell de senyals al costat. Són d'alerta per no continuar més enllà de la tanca.
El propietari no vol que ningú trepitgi la seva finca.
El propietari de l'església de "Sant Miquel d'Hortmoier", l'ajuntament de Montagut i Oix, ha habilitat un itinerari alternatiu per arribar a l'ermita i evitar passar per terres privades.
Tot i trobar tanques metàl·liques que eviten el pas de vehicles rodats, els excursionistes poden accedir per un lateral de la mateixa tanca.
Recordem que ara trobarem marques del PR 168 i del GR 11.
Abans d'arribar a l'ermita haurem de travessar la riera de "Beget" i sortir a una plana enjardinada (Plansesilles), amb remugants pasturant i els "Roures del Rei", uns exemplars monumentals i centenaris. Només sortir haurem de girar a la dreta per enllaçar amb el camí de l'ermita (hi han marques que ens orienten).
Prats herbossos de les Plansesilles, i al fons veiem els cimalls dels Tossals.
Abandonem les "Plansesilles" i en poca estona trobarem aquesta bifurcació mig emboscada, uns metres més amunt arribarem a l'ermita.
Haurem de seguir unes marques grogues.
Sant Miquel d'Hortmoier
Antiga parròquia esmentada ja l'any 979.
Panoràmica de l'interior de l'església.
És un petit efifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb absis rodó i campanar d'espadanya. A l'any 2005 s'hi varen dur a terme obres de restauració i consolidació.
Abandonem Sant Miquel i desfem el camí que hem utilitzat per visitar l'ermita. Primer la bifurcació emboscada, després la plana de les Plasesilles, creuar la riera de "Beget", i finalment enllaçar amb la pista que utilitzavem primerament.
Continuem amb la pista que utilitzàvem primerament que va pujant lentament. Recordar que trobarem les marques del PR 186 i del GR 11 que ens ajudarà amb la orientació.
Abans d'arribar a les runes de les "Feixanes", trobarem la font seca de les "Feixanes". Si no estem atents, ens la passarem.
Font seca de les Feixanes.
Font seca de les Feixanes.
Uns metres més de camí i trobarem les runes d'un antic mas.
Aprofitem el racó per fer un mos i recuperar forces.
Mas de les Feixanes.
Mas de les Feixanes.
Després de dinar reprenem la ruta, atenció que no seguirem el sender per on passa el GR 11 i el PR 168, sinó que continuarem per un corriol que surt de darrere del mas enrunat. Hi han marques de color vermell, però bastant desdibuixades per veure-les al moment.
Hem de parar atenció per què el camí, al principi, és poc evident. Després és fàcil seguir-lo.
La foto superior pertany a la zona de la "Campassa", un dels pocs indrets que trobarem amb pocs o cap arbre.
Superats els dos cents metres de desnivell (des de les Feixanes) trobarem aquesta bifurcació, a prop del turonet de la "Portella". Si continuèssim recta arribariem al mas de Bestracà, nosaltres però girem a l'esquerra per fer una visitat al cim del "Puig de Bestracà".
Recordar que les marques color vermell que menen al cimall, son antigues i poc visibles.
Enfilem camí amunt, i haurem de superar 200 mts més de desnivell acumulat. La foto inferior ens mostra per quin sender estem caminant, és més estret però igual de traçat i evident.
Estem arribant al puig de Bestracà, amb 1058 mts d'altura i un vèrtex geodèsic al seu cim.
.
Castell i església de Sant Julià de Bestracà
L'estat actual del castell de Bestracà és de ruïna. Tan sols s'endevinen les restes de l'antiga església de Sant Julià, que fou capella del castell, envoltada de munts de pedres que n'oculten les parets. Sembla que aquest castell mai va tenir una excessiva importància i la seva jurisdicció era molt petita. El castell possiblement fou bastit durant el s XI i el 1462 va ser abandonat definitivament, on es creu que els seus senyors decidiren edificar a Oix la seva nova residència, on hi havia més seguretat i les condicions de vida no eren tan feixugues.
Sant Julià va ser l'església del castell dels senyors de Bestracà, i va ser obra molt anterior a la del castell. Tot el pedregam escampat al voltant del cim, les edificacions més senceres pertanyen a l'esglesiona.
Sant Julià conserva sencera la planta, d'una sola nau, contruïda aproximadament al s IX, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors. La volta és enfondrada i el temple en ruïnes.
A banda de tramuntana, des del Puig de Bestracà, tenim una vista panoràmica impressionant. Abans d'abandonar l'indret fem algunes fotos d'aquestes vistes.
Des del mateix cim.
Camí de retorn, per cresta uns metres i davallada per la vessant sud de la serra de Bestracà.
El corriol de baixada és molt fressat i fitat, en poca estona arribarem a l'ermita romànica de Sant Andreu de Bestracà. És una construcció del s XII i actualment restaurada, no és accessible lliurament.
Sant Andreu de Bestracà, cara sud.
Sant Andreu de Bestracà, cara nord.
Al costat mateix de l'ermita hi ha una casa mig conservada i habitada. No oblidem de possar-nos protecció solar, per que a partir d'ara caminarem fins a Oix per pista forestal.
Des d'on som, la plana on hi ha l'ermita de Sant Andreu de Bestracà, podem veure l'itinerari que farem en vermell.
La baixada per la pista és còmoda i tranquila, el sol no apreta fort i les vistes són prou interessants. També ens ajudarà que hi han marques de una senda de Petit Recorregut Local (Blanc/Groc).
Passem pel costat d'una edificació restaurada de can Peirer
La casa principal del mas Peirer no sembla restaurada.
Quan creuem la ctra. GIV 5221 (d'Oix a Beget), la pista forestal es converteix amb un sender trepitjat i evident, però un pèl estret.
Ctra. GIV 5221.
Ara el sender davalla més decidídament, però no incomoda la baixada.
Al fons de la foto superior, ja visualitzem el poble d'Oix.
Ja trobem les primeres cases.
Hem arribat en bona hora a Oix. Ara prendrem una cervesseta fresca dins la furgo camper, ens ampolainarem una mica i ens desplaçarem en un racó de la ctra. GIV 5221 (Oix Beget), per sopar i dormir. Passa que el campanar de l'església d'Oix repica molt fort.
Sortida circular per una de les zones més emboscadas i embardissada de l'Alta Garrotxa. Sortirem des de la carretera de la "Vall del Bac", en un revolt a uns 9 km de Sant a Pau de Segúries i on comença una pista que mena a l'ermita de Sant Andreu de Porreres. Sembla ser que aquesta ermita i la casa adosada, habita gent de la zona possiblement ramaders, i per tant no és un monument de visita lliure. Nosaltres, per no perturbar la tranquilitat dels propietaris, farem la ruta dels dos cimalls i evitarem de entrar dins l'espai de l'ermita i la casa. El track d'aquesta ruta, al Wikiloc, també reflecteix aquesta variant.
Observacions:.................. No trobarem cap camí amb passos de certa dificultat. Hem de tenir en compte que és una zona emboscada i exuberant de vegetació, per tant hem de orientar-nos sense pressa i utilitzant el gps si és possible.
Deixem la furgo-camper en un revolt de la carretera de la "Vall del Bac" (Sant Pau de Segúries - Castellfollit de la Roca). És un lloc estret però hi ha espai per alguns vehicles.
Aparcament al costat de carretera.
Del mateix revolt surt una pista forestal que mena a l'ermita de Sant Andreu de Porreres i a les runes del Mas el Triadú(en la foto inferior itinerari de color blau). Aquesta pista la farem de tornada dels dos cims, nosaltres agafarem ara una direcció diferent. (Én la foto inferior itinerari de color vermell).
Quan vam ser nosaltres no vam veure cap marca o fita del corriol que haviem d'agafar, però vam encertar. Aquest corriol el trobarem a poquets metres de la pista de l'ermita.
Encara que no ho sembli és el sender correcte de pujada. Tampoc trobarem marques o fites, i de vegades la traça del corriol desapareix. Amb tranquilitat, paciència i l'ajuda del gps ens en sortim.
En poc més de mitja hora de caminar pel mig del bosc, trobem el primer tram de pista i que utilitzarem durant poca estona.
Aquesta pista enllaça massos de la zona, i es sol utilitzar per feines de ramaderia.
Més amunt, sis minuts, trobem el coll de Creuers. En aquí abandonem la pista, i agafem un sender (embardissat) a mà dreta.
Reconeixarem la collada per la tanca de l'esquerra de color verd.
Després ve un llarg flanqueix per la capçalera del torrent de les Serres. El sender és evident i marcat amb marques blanc-grogues de PR (en el mapa alpina no reflecteix cap sender reconegut).
Trobarem moltes marques de PR pel camí.
La vegetació principal en aquest indret és de faig i roures.
Entre l'arbreda podem identificar "l'agulla de Rupit" i les cingleres del Collsacabra en la llunyanía.
Inconfusible.
Després de uns dos km de caminada, arribem a una pista forestal. Girem a la dreta i enfilem pista amunt.
Pel camí trobem una abeurador de bestiar, o això sembla. També podría ser una font, però no està senyalada en el mapa Alpina.
També trobarem una tanca de pista de color verd, si aneu en gps no és important de conèixer aquesta tanca, si no utilitzeu gps ens indica que hem de girar a la dreta 180º.
La pista ens porta fins a la collada de l'Arrencafels, on abandonarem la pista girant a la dreta i enfilant el camí en direcció al Puig Ou.
Seguim pujant pel que ens sembla un tipus de pista. Després travessem un alzinar i ja tenim a vista el vèrtex geodèsic del cim.
El Puig Ou, un cim amb unes vistes impressionants del Pirineu més proper.
Els detalls de les muntanyes del Pirineu Oriental és el de la foto inferior.
Uns metres més al sud i a la mateixa altura, hi ha un mirador de la vessant més meridional de la muntanya. Des del mirador tenim una vista del proper cim en pujar, el Talló.
En vermell la ruta a seguir.
Arrecerats a prop del mirador (bufava una mica d'aire) passem compte del dinar campestre. Després tornem al vèrtex, per davallar per la vessant nord est.
Al principi no tenim unes referències clares del lloc per on baixar, però de seguida trobem fites molt evidents pel camí.
Ja a baix enllacem amb una pista forestal i seguim en direcció est sud-est. Hem de vigilar per què hi han un parell de bifurcacions pel camí que ens poden desorientar.
Al fons a l'esquerra tenim el cim del Talló, hem d'anar en aquella direcció.
Som a prop de la font de Resclusanys i encara veiem el Talló al fons.
Podríem arribar a la collada de Resclusanys, però preferim de conèixer la font del mateix nom.
Font de Resclusanys.
Font de Resclusanys.
Hem de vigilar al continuar el nostre camí per les torrenteres de Resclusanys per què ens poden desorientar. Al ser una zona baixa i amagada no tenim unes referències clares per on seguir, i la senyal del gps també es pot perdre o despistar.
Abans de la font seguiem unes marques grogues, però ara no les trobavem. Al final vam seguir un sender que passava per sobre de la font en direcció sud, i que de seguida gira 180º nord.
Un rotllo sí, però ens en vam sortir de l'embolic.
Sortim del torrent i enfilem les pendents de les "Colladiques" per anar a buscar el camí carener del Talló
Ara no trobem les marques grogues, però hi han de color verd-carbassa que menen al cimall del Talló.
Arribem a la punta cimera de la muntanya, el Talló, envoltada d'espessa vegetació.
Evidentment impossible de fer unes panoràmiques des de la fita cimera, però ja les tenim des del cim anterior.
Selfie des de la punta cimera del Talló.
La baixada la farem per un sender diferent al de pujada, però tampoc veiem la traça de cap corriol evident de baixada. Primer seguim direcció sud, per anar girant a ponent, i aviat trobem l'indici d'un sender.
Direcció sud sense trobar cap senyal de baixada, i envoltats de vegetació d'alta muntanya.
Aviat trobem el que sembla una traça de camí. L'estaca també ens confirma que per allí passa gent, però no és fiable per què pot desaparèixer amb el temps.
En aquí anem girant direcció a ponent (oest).
Ara la davallada és més dreta i vertical, però baixem sense cap problema.
La vegetació i el matollar comença a ser més espessa i variada.
També trobem fites d'orientació i el sender és més trepitjat. Molt de tant en tant veiem marques grogues.
Ja hem superat, de baixada, els "Cingles dels Bàlecs" i comencem a veure senyals d'activitat humana. En aquest cas d'activitat passada, per que ens acostem a les runes del Mas el Triadú.
El Mas el Triadú un casalot inmens i amb algunes edificacions que l'acompanyen. Ara sembla abandonat i sense cap actuació de millora per revertir la degradació que pateix dia a dia.
Al fons en la llunyanía veiem el Puig Ou.
A partir d'ara la nostra ruta serà per pista fins arribar a la camper. Portem bon horari i no necessitem d'agafar cap drecera per escurçar temps.
Una vista panoràmica des del coll del Triadú.
Teniem la intenció de visitar l'ermita de Sant Andreu de Porreres, però un cop "in situ" vam veure que estava habitada (també la casa annexa) i vam decidir de no destorbar els seus pobladors.
Sant Andreu de Porreres. La casa on viuen els nous propietaris és a la dreta i no surt en la foto.
Es veritat que les marques grogues que trobavem ens portava fins a l'ermita i continuava sender avall, com que hem canviat l'itinerari seguim per la mateixa pista forestal.
No fem cas de la creu groga de l'arbre que ens indica la direcció incorrecta.
Una llarga i arranjada pista forestal, envoltada de fagedes i rouredes, que mena a la carretera de la "Vall del Bac".
Arribem al final, amb la porta metàl·lica que vol barrar el pas als vehicles forasters.
Ja veiem la nostra camper a l'altre banda de la riera.
Una excursió curta, però molt treballada en relació a la ruta utilitzada, amb poques o cap fita, ni marques, moltes bardisses, senders desdibuixats...
També destacar que només hem vist gent als cimalls assolits (Puig Ou i Talló), durant la ruta cap excursionista.
2024/07/12 Refugio Scotter desde San Vito di Cadore
-
*Introducción*
La predicción meteorológica es horrorosa para hoy, pero parece que algo se
puede hacer. Así que sin grandes pretensiones vamos a ascender ha...
Aguja Roja - Vía Edil
-
Una de las Vías más accesibles de Riglos. Escalada de la Edil a la Aguja
Roja, V+, 4 largos, 120m:
https://www.komandokroketa.org/escalada/riglos-aguja-roj...
Una volta per l'alta Garrotxa: Beuda-Oix-Beuda
-
L'Alta Garrotxa és un lloc on des del Berguedà no hi solem tenir massa
tirada, suposo que és un tema de costums. Però això no vol dir que no
valgui la pe...
Excursió pel Coll del Bruc
-
[image: Coll del Bruc]
Tothom coneix el túnel del Bruc. Segurament, tots els seguidors del Blog
han passat centenars de vegades per aquest túnel sense gai...
Calendrier Topopyrénées Mariano (année 2025)
-
Le Calendrier 2025 de Topopyrénées au format 29,7 x 42cm (A3) est
disponible Ce calendrier que vous offre TopoPyrénées, a été réalisé
entièrement par son a...
SIERRU CASTILLÍN (JONFRÍA) CIRCULAR DESDE LON
-
*LON - CANAL DE LOS TORNOS - CANAL Y COLLADO DE JONFRÍA - SIERRU CASTILLÍN
- CANAL DE SAN CARLOS - LOS CONCHILOS - OSMELIAN - COLLADOs DE LA HOZ - LON...
-
Agulla nº 971 - El Timbal
Al final del serrat dels Pallers, a l'extrem més meridional de la vessant
Oest de les Agulles i arrapada a la roca del Timbaler -...
Salga Aguda (1172) - Serrat de Migdia (1082)
-
Ascens al punt més alt de la serra transversal prepirinenca de Picancel,
d'esveltes cingleres i alts-i-baixos de considerable desnivell. Recorrem la
serra ...
¡Hola, mundo!
-
Bienvenido a WordPress. Esta es tu primera entrada. Edítala o bórrala,
¡luego empieza a escribir!
L'entrada ¡Hola, mundo! ha aparegut primer a Ferran Lat...
POR LAS MONTAÑAS DEL ALTO ARA
-
Hace mucho tiempo que no pisabamos esta zona del Pirineo y la hemos
disfrutado un montón. La montaña ya en pleno periodo de otoño, va cogiendo
tintes inv...
Serra de la Sala
-
Salipota-font del Ferro-les Antenes-ca l’Eloi-la Sala Distància 12,7 km
Desnivell acumulat 611 m Nivell de dificultat Moderat Data 30 de gener de
2022 Ca...
Ens deixa el Pintoret, l'Antoni Garcia
-
L'Antoni Garcia, el Pintoret, ens acaba de deixar. Però sempre recordarem
com era de bona persona i tot el que ens ha aportat de coneixement de Sant
Llore...
Llarg parèntesi
-
Escric després d’una llarga etapa en la qual he estat prolífica, però sense
publicar en aquest blog. Torno renovada, amb ganes de compartir escrits,
pens...
Cases de l'Aigua de la Trinitat
-
Visita del túnel subterrani que enllaça dues antigues cases de l'aigua de
la ciutat, des de Trinitat Vella i Trinitat Nova per sota de la Av.
Meridiana.
...
CASTELL DE LA MATA o MAS DE LA MATA (Moià)
-
*Castell de la Mata o Mas de la Mata 933 mts. 31T 429020 4631700*
*Es troba en un petit turó en un revolt de 180º a ponent del torrent de ...
Montaña y COVID-19. Opinión personal.
-
Buenas tardes queridos lectores.
Hoy vuelvo con otra reflexión sobre algunas de las medidas que se están
tomando en la desescalada de esta gran crisis sanit...
Les tombes més famoses o curioses
-
Si us agrada visitar els cementiris de les ciutats on viatgeu, no us podeu
perdre findagrave.
És el major buscador de tombes de la xarxa, amb 25 anys d’hi...
Marató Vall de Bianya 2019
-
Sortim com poseïts pel dimoni per intentar deixar enradera el fred glaçat
que suportem de fà una estona sota l'arc de sortida.Els primers metres els
faig e...
AL MEU COMPANY
-
AL MEU COMPANY
Sembla que el camí avui no és igual, ni els prats, ni els boscos, ni els
pelats torons de la nostra comarca. Sento que les muntanyes han...
IBÓN DE BUCUESA
-
IBÓN DE BUCUESA
Partimos del núcleo rural de Acumuer. Una larga pista va remontando el
Valle del Aurin. Tras varios kilómetros se llega a una barrera y ...
Fi
-
Bé, tot comença, tot acaba.
Durant aquestes 316 entrades existents al blog i al llarg de tots aquests
10 anys he, i hem anat explicant les aventurilles de ...
PIC D’AMOULAT – Espolón Oeste
-
Roca mala y dudosa en general, escasos clavos, escalada expuesta con
dificultad para la autoprotección, itinerario algo perdedor y
una aproximación a consi...
FINAL D'UNA ETAPA
-
Després de sis anys de dedicar la meva il·lusió i esforç al *blog
d’apeupermontserrat*, no sense una innegable tristesa, ha arribat el moment
de deixar aqu...
Nuevas fotos y gigapans de Ordesa
-
Subida a Monte Perdido desde Góriz
Subida a la Punta de las Olas y el Baudrimont SE desde Góriz
Faja de las Flores
Todas estas fotos y gigapans son de ...
Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.
La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.
El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...
O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..
L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.
Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.
D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....
L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.
El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...
Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...
També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.
Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...
PiK@;)
Pel·licula
"127 horas"
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.
.jpg)
