Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Pedró dels QUATRE Batlles -hivernal-

Un dels llocs per fer raquetes, coronar cims de certa singularitat (és veritat que totes les muntanyes tenen el seu caràcter i encant) i que a més poguem gaudir d'una tranquilitat en quan al risc d'allaus, aquesta zona és (a part d'Ensija i Cadí) el Port del Comte. La nostra intenció és la de visitar tots els cims del massis del Port del Comte, però el fort vent en alçada ens va obligar en abandonar la zona i només coronar el més alt i proper.
De pujada per la Rasa de Prat Piquer.


Mapa de la sortida.







Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox.  6.50 km.
Temps:........................................................................ aprox. 5 hores.
Desnivell:.................................................................... aprox. 500 mts.
Dificultat:......................................................................... moderada.
Circular:.................................................................................... Si.
Cartografía:............................................. vall_de_lord_port_del_comte_2015.
Observacions:......................................................... La pujada al Pedró dels Quatre Batlles va ser per la zona habilitada, per l'estació d'esquí de Port del Comte, com a "ruta de raquetes" (per la "Rasa de Prat Piquer"). La baixada la vam fer per la zona de "Prat del Duc" i la pista d'esquí del "Clot de l'Òrri". 






Baixar track de Wikiloc:
Powered by Wikiloc







A l'estació d'esquí de Port del Comte hi han moltes zones de pàrquing ja només entrar, nosaltres hem de buscar l'aparcament d'"Estivella" que la trobem a 1.930 m d'altura aproximadament, la més alta de l'estació.
Pàrquing Estivella.


Anirem en direcció nord per començar la raquetada.





No ens volem complicar la vida i agafarem l'itinerari més fàcil i habitual per coronar el pic més alt del massis, que és el Pedro dels Quatre Batlles. Després visitarem els altres cims propers (Gespeguera, Tosa Pelada i Tossal de l'Estivella).
A tocar de l'aparcament ja trobem neu.


Aquesta zona de l'Estivella és molt freqüentada per esquiadors de muntanya i raquetistes, i en menor mesura per esquiadors de pista.





En poca estona arribem al "Clot de la Vall". En aquí desguassen les aigües quatre torrents que a l'hivern, alguns dells, són utilitzats com a pistes d'esquí o de raquetes. En la foto inferior trobem que l'itinerari de color vermell (el de pujada) ens portarà al torrent o rasa de Prat Riquer que és la ruta normal d'ascensió al Pedró dels Quatre Batlles i que l'estació d'esquí utilitza com a ruta de raquetes (també passen esquiadors de muntanya). També en la foto veiem un itinerari de color blau (pel torrent del Clot de l'Orri que, principalment, és pista d'esquí) i que és el que nosaltres vam utilitzar per baixar del cimall de manera "sobtada" (el fort vent en altura ens va obligar en avortar la planificació inicial).
Simplificant: fletxes color vermel és l'itinerari de pujada (fàcil), i fletxes color blau el de baixada (moderat).





En el centre d'aquesta vall (el Clot de la Vall) hi trobarem una gran bassa, impermeabilitzada amb tela asfàltica de color negre, per recollir i aprofitar l'aigua dels torrents i alimentar els canons de neu artificial de l'estació. Desconec si antigament la gran bassa era un estany natural de les mateixes dimensions.
En la foto de dalt veiem la bassa impermeabilitzada i protegida amb un tancament metàl·lic i també les senyals que ens indiquen la direcció d'ascensió al Pedró amb raquetes de neu.





En poca estona arribarem a la bifurcació del torrent o rasa de Prat Piquer i que nosaltres haurem d'agafar, hem d'estar alerta.
Encara que en la fotografia (superior) no s'aprecia, el torrent davalla per l'esquerra, sense convergir amb la pista d'esquí (que a l'estiu és una pista forestal).


Per les senyals sabem que anem en la bona direcció.





Anem pujant tranquilament, sense una pendent forta i envoltats de pi negre.






Les condicions de la neu que vam trobar eren inmillorables per a la pràctica de raquetes. Flonja, suau i gens de compactada, el què els experts anomenen "neu pols".

De pujada per la Rasa de Prat Piquer.


Com es veuen en les fotografies, la traça de les petjades sobre la neu és evident i si les seguim ens portaran d'alt del cim.





Ja hem superat la capçalera de la rasa de Prat Piquer i enfilem les pendents de les Pedrusques.
L'Anna pujant en direcció al cimall del "Cap de les Pedrusques" o també conegut com el "Vulturó".


En la distància d'altres excursionistes també segueixen el mateix objectiu.





Ja som molt a prop del primer cim del dia, el Cap de les Pedrusques o el Vulturó. Alguns muntanyencs ja són de baixada i d'altres encara han d'arribar.






Al Cap de les Pedrusques el vent bufa amb més ganes i els núvols sembla que juguen corrent d'una banda a una altra.
Foto al cim del Cap de les Pedrusques o Vulturó.





Continuem el nostre camí en direcció al següent pic, el "Gespeguera". Primer davallem per la "Coma de la Comtessa" i després remuntem les pendents fins a arribar dalt de la carena cimera de la "Serra de Campelles".
I el vent que no dóna treva, cada vegada amb més força. 







Sembla que avui coneixarem la barrufa, quan el fort vent mou la neu pols de les cotes altes per transportar-les a cotes més baixes. 
Ens hem possat les ulleres de protecció pel fort vent o torb, però la visibilitat va minvant per moments i la comoditat que gaudiem en la pujada, ara no existeix.
Al final decidim en reorientar-nos i canviar el planning del matí.





Ja dalt de la llarga carena de la Serra de Campelles, i a causa del fort vent, donem mitja volta i ens dirigim al cim del Pedró. Pensem que sería molt millor de visitar els altres pics del massis en una altra ocasió, quan el vent no ens faci la guitza i poguem gaudir del paisatge i de la raquetada en unes altres condicions. Ara, després del Vulturo o Cap de les Pedrusques, coronarem el cim principal de la contrada (el Pedró dels Quatre Batlles) i decidirem que fer a continuació.
Ja ens acostem al cimall del Pedró.

La bandera ens indica que continua el fort vent, i els núvols que corren d'una banda a l'altra.






El Pedró dels Quatre Batlles.
El seu nom fa referència al fet que allà hi confluixen quatre termes municipals: els d'Oden (SW) i la Coma i la Pedra (SE i E) del Solsonès i els de Fígols i Alinyà (W) i la Vansa i Fórnols (N i NE) de l'Alt Urgell. I un pedró és el nom amb què es designava la pedra o el munt de pedres que es posaven per a indicar els límits d'un terme o d'una finca.
El Pedró dels Quatre Batlles (2.384 m) és el cim de major altitud del Port del Comte i, per tant, del Solsonès. No té la forma d'un pic que destaqui de manera notòria sinó que apareix com un més de les suaus ondulacions que formen la carena de la serra. Tant és així que la superfície que supera els 2.380 m d'altitud és d'1,6 ha. (text de la Viquipèdia)
Al cim del Pedró trobarem una roca de grans dimensions que indica la localització de la punta cimera del pic, i al voltant d'aquesta veurem instal·lats uns panells informatius de les diferents vistes panoràmiques que gaudirem des on som.


Algunes panoràmiques des del cim:
Vista sud en direcció al Puig de les Morreres (Port del Comte), amb la muntanya de Montserrat al fons.



Si ampliem la visió de l'enquadrament, podem afegir el massis de Sant Llorenç del Munt a la imatge.



Vista sud/sud-est, amb el massis del Montseny al centre de la fotografia. Es veu nevat.



Vista sud-est, amb la Serra d'Ensija també al centre de la fotografia.



Vista est, en direcció a la Serra del Verd.



Vista est/nord-est. La coneguda cara oest del Pedraforca.



Vista nord-est, en direcció a la Serra del Cadí.



No vam allargar més les panoràmiques en direcció nord i oest, els núvols tapaven les vistes i el fort vent ens obligava sortir de la zona.








Finalment, després de coronar el Pedró, resolem d'abandonar  la serra en alçada i baixar en direcció a l'aparcament d'Estivella. Creiem que és millor en visitar tot el massis, i les seves principals puntes cimeres, amb una climatologia millor per així gaudir de l'entorn, les vistes i de la pràctica de les raquetes de neu.
Davallem en direcció al "Prat del Duc", una plana que hi ha entre el barranc del "Clot Fondo" i la vall del "Prat de l'Òrri".
Així que baixem desnivell, ja notem que el vent afluixa la seva força.

Al Prat del Duc trobem aquesta colla de muntanyencs que reculen en direcció al Prat de l'Orri, volien baixar pel Clot Fondo però la pendent glaçada del torrent els ho va impedir (anaven amb guia).





Primer un flanqueix lateral, després una baixada, i al fons ja veiem el telecadira de "Prat de l'Òrri".
Nosaltres, però, no arribarem al telecadira, davallarem per una pendent que enllaça directament a una pista d'esquí (la del "Clot de l'Òrri").
Ara tornem a passar-ho millor sense la força del vent.





Aquesta pista d'esquí, del Clot de l'Òrri, baixa directament al "Clot de la Vall", on ja hem passat en la pujada.






En la baixada hem de vigilar amb els esquiadors que utilitzen la pista, i d'evitar de possar-nos en la seva trajectòria. La millor manera en conseguir molestar-los el mínim (ells pagen el forfait per utilitzar les pistes de l'estació) és de passar arran la vora de la pista, per la zona més trepitjada pels raquetistes i menys pels esquiadors.






Nosaltres no continuarem per la pista d'esquiadors, sinó que abandonarem aquesta i agafarem una altra, a mà esquerra, que no utilitzen els esquiador i que també mena al Clot de la Vall i a l'aparcament d'Estivella.








La pendent per aquesta pista tancada  és un pèl pronunciada i la neu compactada, no hi ha cap perill, però és fa pesat de baixar i més si portes botes noves.
Arribada al pàrquing d'Estivella, ja mig buit.






Amb tot, encara que no haguem fet tota la ruta planejada, ha sigut un bon dia per estrenar les raquetes i continuar fent hivernals (ja feia més de tres anys de l'última raquetada).
Sortida febrer del 2018.

Matagalls -des de Coll Formic-

Pujar al Matagalls des de la collada de Coll Formic no significa una gesta exigent o de difícil execució, és una matinal que molta gent, vinguda de tot arreu, la realitza com a matinal. Jo sortiré de l'aparcament que hi ha a uns 300 mts de Coll Formic, per la carretera que mena al poble de Montseny. 
L'excursió l'havia de començar amb companyia d'uns companys i amics d'aventures, però per indisposició d'última hora vaig arribar tard i vaig fer la pujada en sol·litari... bé, amb companyia d'altres excursionistes desconeguts!

 Creu del Matagalls.

Mapa de la sortida. 






Fitxa tècnica
Distància:.................................................................. aprox.  8.30 km.
Temps:.......................................................... 4 hores amb alguna parada.
Desnivell:.................................................................... aprox. 600 mts.
Dificultat:................................................................................ fàcil.
Circular:................................................................................... No.
Cartografía:......................................................... alpina_montseny_2014.
Observacions:.........................................................  L'itinerari de pujada i baixada va ser l'adequat per visitar els diferents turonets o cimalls que hi han pel camí, també per conèixer alguna font que trobarem a prop.









Baixar track de Wikiloc:
Powered by Wikiloc







A la mateixa collada de Coll Formic (1.144 m) hi ha construït un aparcament pels visitants del parc, però a uns trescents metres per la carretera del poble de Montseny també trobarem un altre lloc per deixar el cotxe. Si trobem el primer ple, podem utilitzar aquest segon.
Segon pàrquing de Coll Formic.


Sortida de l'aparcament en direcció a la creu de Coll Formic.





Ja he comunicat als amics que fessin la sortida sense mi, i que ja els agafaría pel camí.  Aquest itinerari és molt conegut i transitat, i dubto que no ens trobem en la pujada si utilitzem la mateixa ruta d'ascenció. 
De moment agafo el sender que mena a la creu que hi ha a la collada de Coll Formic.
Al fons es veu la casa del restaurant.






Què és la "Creu de Coll Formic".
A pocs metres de la collada i de la casa-restaurant, trobarem la "Creu de Coll Formic".

Aquesta creu és un monument que commemora la mort de 110 liberals de Vic en mans dels carlins (1.874), amb el que es coneix com la "matança de Collformic".

Quaranta anys més tard, el 1912, s'impulsa una campanya per homenatjar aquells soldats i que culmina amb l'instal·lació d'aquesta creu. La iniciativa té com a objectiu "l'entrega a la prosperitat perquè guardi i resti com a una protesta contra un fet execrable i a la vegada un monument demostratiu de quins són els fruits que produeixen les guerres civils".
Al fons de la imatge veiem el restaurant de "Coll Formic".








Deixem la creu commemorativa i enfilem la senda (GR 5.2)  cap al Matagalls. En la pujada creuarem dues vegades una pista forestal que no haurem de fer-li cas, aquesta pista mena a la masia de Sant Andreu de la Castanya i al santuari de Sant Segimon.
Primer encreuament. Nosaltres continuarem per la drecera amunt.

Segon encreument.
També hi ha una excursió circular que enllaça el Matagalls amb Sant Segimon, però aquesta seria una sortida de jornada més llarga.






Aquesta serà un pujada directa, farçida de matollar baix i pedregar abundant.  Se l'anomena la "carena dels Roures" ja que a l'inici de la pujada trobarem un boscam de roures amb el sòl pedregós. En la pujada flanquejarem la vessant sud del turó d'en Besa (que visitarem al final de l'excursió), fins arribar al collet del turó de la Barraca (1.365 m).
Vista oest des del collet turó de la Barraca. En vermell la direcció d'ascensió. 

Vista est des del collet turó de la Barraca. En vermell la direcció d'ascensió. 
El camí que utilitzo, que va del collet fins al pla de la Barraca (foto superior), "faldeja" l'anodí turó del Pla de la Barraca. L'anomeno anodí perquè no sembla ni cimall ni turó, fins que no consultes un mapa topogràfic (ex: alpina_montseny_2014).





Flanquejo el turó del Pla de la Barraca (1.382 m) fins arribar al mateix Pla de la Barraca (1.367 m). És una plana on de vegades trobem algunes vaques del mas de Sant Andreu de la Castanya, i on hi ha un pou de glaç...o millor dit una poua de neu.
Vista est des del pla de la Barraca. En vermell la direcció d'ascensió.









Poua de neu del Matagalls
o del pla de la Barraca:
Tots els excursionistes que pugen al Matagalls i voregen el pla de la Barraca, resten encuriositats en trobar un clot circular en forma de cràter i entapissat de gespa. És una poua de neu.
La poua de neu o posa era una excavació senzilla a cel obert, molt rudimentària, que generalment no era tan ampla ni tan profunda com els pous de glaç. En aquests llocs s'emmagatzemava la neu, prement-la, i es tapava amb branques esperant que arribés l'estiu per utilitzar-la.
Recordem que un pou de glaç és aquella construcció feta foradant el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Omplien els clots amb aquesta neu, o el gel resultant, per tal de disposar-ne durant la resta de l'any. Generalment una nevera era un pou circular, i la part superior es tancava amb una coberta en forma de volta. Unes obertures (de vegades a la mateixa coberta i d'altres a la part inferior) facilitaven la introducció i l'extracció de la neu o el glaç.
La poua de neu del pla de la Barraca amb la serra dels Salaverds al fons.

El misteri del pou de glaç amb els "fets de Collformic".
Recordeu el relat dels "fets de Collformic", en que un escamot de carlins, durant la tercera guerra carlina (1.872- 1.876), va matar 110 lliberals nacionals i altres voluntaris? Les cròniques testimonials de l'època expliquen que la majoria d'aquells cossos, van ser sepultats a un antic pou de glaç de la zona, i no va ser fins el 1.883 que els cadàvers no van ser traslladats al cementiri de la capital d'Osona. Algunes cròniques parlen del pou de glaç de Collformic (?), però també parlen que alguns afusellats van ser capturats al mas de Sant Andreu, a poca distància de la poua de neu (pou de glaç) del pla de la Barraca. Bé podria ser que aquest pou de glaç (el relacionat amb els "fets de Coll Formic) fos el mateix de la foto inferior!?
Al fons de la poua de neu, veiem el turó del Pla de la Barraca.








Després de la plana torno ha enfilar-me, per camí pedregós, en direcció al Matagalls. En la pujada em fixo amb uns excursionistes, allà en la llunyania, que avancen decididament, no sé perquè però em sembla reconèixer algú o alguna.
Si, són els amics que haviem de començar l'excursió plegats i que jo havia trobar-los a mig camí. La veritat és que són lluny i van molt lleugers en el caminar.





El problema en agafar-los és que estan lluny, van forts i jo m'entretinc massa prenen fotografies. Segur que del cim no passan ...ja ens trobarem allà.
Com anava dient: la vista de la plana de la Barraca és espectacular!
El restaurant, que ja hem vist al principi, el pou o poua de neu, que he comentat abans i el turó d'en Besa que visitarem al final. En el requadre vermell falta possar el turó del Montcau que es veu tapat pels núvols baixos.
Més o menys podem visualitzar l'itinerari que s'ha de fer per arribar on he fet la foto.





Des d'aquí podem veure la masia de Sant Andreu de la Castanya, és la masia habitada més alta del Montseny i fou un dels primers refugis de muntanya del CEC.  Malgrat el seu nom, no hi ha memòria que hagi tingut mai cap capella dedicada a sant Andreu.
 També observo un ramat d'ovelles, del mas, que pasturen lliurement.
Masia de Sant Andreu de la Castanya.


Ramat a prop de la masia.





Una vegada superada la pujada em situo per sobre dels anomenats "Cingles" i continuo pel GR 5.2 en direcció al Matagalls. Pel camí veig la punta cimera del turó Gros de Santandreu (1.542m), i si hom vol coronar-lo ha de sortir de la ruta habitual i desviar-se lleument cap a la dreta.
Cim del turó Gros de Santandreu.
Des del turó veiem  els cims que hem de superar i coronar seguidament, el turó de l'Estanyol i el Matagalls.




Davallem del turó Gros per reincorpor-nos al GR 5.2 i continuar l'ascensió. Sóc al collet de l'Estanyol i ja observo que també hauré desviar-me per coronar el cimall següent.
Des del collet de l'Estanyol veig la ruta habitual, en vermell, de pujada al Matagalls, si vull coronar el turó de l'Estanyol també he de desviar-me d'aquesta ruta.





Ja som més a prop de l'objectiu final. Des del turó de l'Estanyol podem contemplar les anades i vingudes d'excursionistes al Matagalls.
En la distància no veig molt de moviment al cim del Matagalls.





M'acosto al collet del Llops. Si giro a l'esquerra trobaré les fonts Freda i de la Rosa (en el mapa Alpina aquest conjunt de fonts s'anomena font del Collet del Llops), si continuo recte coronaré el cim del Matagalls i si giro a la dreta davallarem en direcció a la masia de Sant Andreu i posteriorment al Coll Formic.






Des del collet dels Llops enfilo el camí al Matagalls (1.696 m). Ja veig que al cim ara hi ha més moviment d'excursionistes, però cap evidència dels companys d'aventures.
No, no...em sembla que hi ha alguna persona que reconec!





Al cim del Matagalls bufa un vent molest i un pèl fred, quan aixó passa els excursionistes que arriben visualitzen l'entorn de la creu i l'altar i corren a buscar recer on poden. Un lloc adequant és a la part posterior de la creu on trobarem protecció darrera d'algún talús del turó o darrere d'algunes roques.
Efectivament allà és on trobo els companys, al resguard del molest vent.


També s'aprofita per reposar forces.





Malgrat el vent i el fred encara tinc coratge per fer algunes fotos des del cim.  En direcció a llevant veiem les Agudes  i el turó de l'Home...
Agudes a l'esquerra i el turó de l'Home dreta.


La collada de Bordoriol tapada per la boira baixa.


Més lluny la muntanya de Collserola, amb la torre i el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo.








Abans d'abandonar el lloc fem una foto colectiva de cim.
Va ser una "selfie" colectiva.





Davallem del Matagalls en la mateixa direcció que hem fet de pujada, però en sentit oposat, i una mica desviats a la dreta per trobar-nos, en la baixada, la font Freda.
Al fons el cim del turo de l'Estanyol que ja he visitat abans.






El conjunt de la font Freda i font de la Rosa venen denominades al mapes Alpina com les fonts del Collet dels Llops. 
A la fotografia superior veiem, a sota, la font de la Rosa i a dalt la font Freda.






A la part superior trobarem la font Freda, que és feta a partir d'un mur de pedra escantonada que forma un banc a banda i banda.
"Si voleu evitar revolucions, feu evolucions". Aquesta cita de Jaume Balmes està gravada al que antigament era el broc de la font Freda.






Sota mateix trobem la font de la Rosa. El broc de la font és una bonica rosa d'acer, i la pica un tronc buidat per a l'ocasió. Ara mateix no baixa aigua.
Un tronc buidat que fa la funció de pica i escorredor.





Després d'una estona fent fotos i agafant aigua de la font, continuem la baixada i ens reincorporem al GR 5.2. No passem per sobre mateix de la senda trepitjada, sinó que ens desviem una mica per evitar les zones gelades del camí. Tampoc torno a visitar els  turons que anteriorment he coronat.









Ja hem superat la zona coneguda com "els Cingles" i ens dispossem a encarar la forta baixada que ja coneixem.

Anem baixant, amb una imatge del "Port del Comte" en la llunyanía.






Tornem a contemplar la bonica plana de la Barraca, amb la poua de neu a baix i el turó d'en Besa més lluny  (el turó de més a la dreta i amb una edificació al cim) i que seguidament visitarem.






El turó d'en Besa (1.394 m) no és un cim important, però va bé de visitar-lo si hom vol conèixer la orografia d'aquesta part del Montseny.
A dalt de tot del turó hi una caseta en bon estat, protegida amb una tanca, i que sembla que allotja instruments de comunicació o similars.






Ja del mateix turó baixem camp a través en direcció a Coll Formic, sense tornar enrere, ja enllaçarem amb el GR 5.2 més avall, a prop de la pista forestal que mena a la masia de Sant Andreu i Sant Segimon.



Sortida Gener del 2018.

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook