Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Andreu Ma dijous, 29 de juny de 2017

Després de més de mig any sense fer una resenya de muntanya ni organitzar una excursió completa amb cara i ulls, aquí tenim una que vam fer el passat juny d'enguany.  No anem molt lluny, ni hem buscat un indret complicat o excepcionalment original de fer, ens hem quedat a la Serralada Litoral i més concretament al voltant de casa nostra...a Òrrius!
Tornem a visitar la muntanya de Céllecs, amb els tres turons que la componen (el turó Rodó, el de Céllecs i el de Mataró), pujarem per un camí molt poc transitat (que nosaltres anomenem dels Micos), farem una volta per l'assentament ibèric de la zona i ens acostarem a la petita església de sant Bartomeu de Cabanyes. En aquesta sortida ens hem ajuntat en Joan, la Victòria, en David, l'Abel, la Eli, en Josep, la Carme, l'Anna i un servidor.

Fitxa tècnica
Distància:................................................. aprox.  7 km.
Temps:...................................... matinal de unes tres hores.
Desnivell:.............................................. aprox. 300 mts.
Dificultat:.......................................................... fàcil.
Circular:.............................................................. Si.
Cartografía:....................... alpina_serralada_de_marina_2014.
Observacions:.... Hem de parar atenció per trobar l'inici del camí dels Micos.



Mapa de la sortida



Baixar track de Wikiloc



Comentar, així de passada, que el temps passat no fent fotografies amb la Canon, ha fet que oblidés la configuració preestablerta de la mateixa i que les primeres fotos "sortissin" malament. Vaig haver d'utilitzar imatges d'anteriors sortides per resenyar bifurcacions i camins. 
Anem per feina...! Deixem el cotxe en un carrer a l'entrada del poble, hi ha molt d'espai i també és al costat de la carretera de la Roca (BV-5106). 
A l'inici del carrer, que dóna accés a una zona industrial, hi ha una parada de bus i més avall també trobarem una filera de contenidors per la gestió de residus domèstics.

En les dues fotografies hi han marcats els itineraris d'anada i tornada, per així orientar-nos millor.



Agafarem la carretera de la Roca (BV-5106) en direcció a Argentona. Atenció amb aquesta carretera ja que la vorera és molt estreta i també molt transitada per vehicles. És un pèl perillosa.
En poca estona abandonarem la carretera un cop pasat el pont de ca l'Estanc (Ca l'Estanc o ca l'Andreu és la casa de la foto). Girarem a la dreta per agafar el carrer (Rambla d'Òrrius) en direcció a la Hípica d'Òrrius.




Des d'allà mateix tenim una vista del nostre destí principal. El pedregam de la dreta és una zona d'escalada (sector la Placa) molt coneguda pels aficionats d'aquest esport, i on hi han les antenes és el turó Rodó de Céllecs.



La Rambla d'Òrrius és un frasquet passeig envoltat de pollancres i algun plataner dispers, en un tres i no res arribem a una cruïlla que ens pot despistar.
Al carrer de l'esquerra hi ha una gran edifici (no es veu en la foto) que són les escoles municipals d'Òrrius i el de la dreta mena a un veïnat que antigament s'anomenava dels "Pernils". Nosaltres continuarem pel del mig.

A deu metres de la cruïlla anterior, i al voral esquerra, trobarem una filera de containers pels residus domèstics, després un pont (de sant Elies) que gira a la dreta i seguidament una pista a mà esquerra que resegueix el torrent de sant Elies o de la Pallota amunt. Tot aixó que he explicat en una distància d'uns cinquanta metres.




Finalment abandonem l'asfalt i trepitgem terra. En un primer moment caminarem resseguint el torrent de sant Elies, una pista mig planera i molt fresqueta que discorre paralel·la al torrent.
Així que pujem trobarem altres camins particulars a mà dreta, nosaltres amunt fins a la bifurcació de la foto superior. Com indica la fotografia agafarem el camí de la dreta que puja a la pista carenera, als peus de Céllecs.




Com ja podeu observar ara si que penjo les fotos d'aquell mateix dia amb tots els excursionistes al complet, després de moltes proves ja vaig descobrir l'errada en la manipulació de la càmera. Doncs com deia, abandonem la torrentera de sant Elies (o de la Pallota) i enfilem pista amunt ara reseguint els marges del torrent de les Palomeres.
Hem deixat enrere la vegetació de ribera, i ara ens envolta el típic mediterrani de mitja muntanya, amb matolls, pinedes, alzinars... 




Arribem a la pista principal del la Serralada Litoral i de Marina, una pista molt utilitzada per tot tipus de vehicles (motos, quads, cotxes, cavalls, btt..). De fet per aquesta pista discorre el GR-92 (583 km), un sender de gran recorregut que travessa Catalunya de nord a sud (o de sud a nord) i que ho fa com més aprop del mar possible. Nosaltres l'utilitzarem només uns metres abans de enfilar-nos muntanya amunt.
Encara que el rètol informatiu possa que som a la plana del Fum, aquesta cruïlla se la conèix com de can Tarascó.




Després de 200 mts de pista (GR 92), l'abandonem per un sender a mà esquerra que es perd per l'arbreda amunt. De fet aquest sender el trobarem senyalat com a PR C-36 i que després de remuntar les pendents de la muntanya de Céllecs davalla cap a les planes del Vallès.
En la foto de dalt podem veure el mas de can Tarascó al fons.




Atenció que a partir d'ara haurem d'anar a trobar el camí "dels Micos". Uns metres amunt trobarem un corriol mig amagat a mà dreta, si anem despistats ens el passarem de llarg.
Aquest corriol és molt utilitzat per btt i excursionistes que volen arribar a l'església de sant Bartomeu de Cabanyes per un sender més aventurer.




Aquest sender no puja, sino que flanqueja horitzontal, és molt evident i no té pèrdua. Potser ens podem desorientar en un moment que el mateix corriol es desdoble en dos, un baixa fort i l'altre continua recta, després es tornen a ajuntar uns metres més enllà. En aquí també hem de parar atenció per trobar el corriol que s'enfila muntanya amunt i que és el dels Micos. La vegetació és molt densa i ens pot confondre, el corriol el trobarem a l'esquerra i passat el mas de can Tarascó (el mas, però, no el veurem en cap moment a causa de la densa vegetació).
La senda continua recta en direcció a sant Bartomeu, a vegades puja i d'altres baixa, més endavant l'itinerari del GR-92 enllaça amb aquest mateix corriol.




Al principi el camí puja fort  fins a trobar flanquejos horitzontals més suaus.





Més endavant tornem a trobar pendents més exigents i costerudes. En alguna ocasió hem d'utilitzar les mans per ajudar-nos a pujar. Encara que aquest camí no és comparable a la canal dels Micos de Montserrat i tampoc a la canal del Mico de la Mola, déu n'hi do el ferèstec de la pujada.





Després de les fortes grimpades ve la calma. Ja a prop del cim el corriol es va suavitzant i perd verticalitat.




Fins i tot en alguna clariana propera podem veure aquell rocallam d'escalada "sector la Placa" que ja hem vist des del poble d'Òrrius. Les veus que s'escolten a través de la vegetació ens fa creure que hi ha personal practicant l'escalada.
Escaladors al sector de la Placa de Céllecs.




En el nostre flanqueig cap al cimall trobem la cova del turó Rodó. Gent coneixedora del tema diuen que la cova és una antiga mina i que pot tenir relació amb les activitats dels pobladors de l'assentament ibèric veí.
Una rampa com accés i una petita cambra sense que es vegi continuació.




Mentre alguns de nosaltres fem una curta visita a aquesta cova o mina, els altres ja són al turó on hi han les antenes de comunicació. No és fins que hi som tots que pugem al cimall del turó Rodó i on hi ha una pilona d'un vèrtex geodèsic.





Abandonem el lloc per una pista mig asfaltada (el temps i potser la mala col·locació ha malmès aquest asfalt, necessari per que els tècnics de les antenes puguin accedir fàcilment). El camí davalla fort per l'anomenada serra Llarga i enllaça els tres principals turons de la muntanya de Céllecs (el turó Rodó de 528 m, el turó de Céllecs de 536 m i el turó de Mataró o del Castell amb 506 m).
En la baixada podem veure al fons el cim del turó de Céllecs i on trobarem  l'assentament ibèric.

Abans de agafar la drecera que ens acostarà al poblat ibèric, trobarem aquesta cruïlla al ben mig del coll entre turó i turó. El camí de la dreta és una senda estreta i que si continuem fins al final tornarem a ellaçar amb la pista per la que anem ara mateix.




Després de la forta baixada, tornarem a pujar (poc) fins a trobar en un revolt descendent i a la dreta el corriol que ens portarà al poblat.
Abans de tornar a davallar girem a la dreta. 

Hi han fites i senyals que ens indiquen la direcció correcta.




Ara és més fàcil de transitar per aquest turó, no fa molt que hi havia una vegetació exuberant de surera, bruc i matoll divers que feia difícil de trobar res.
El desbrossament ha sigut positiu, llàstima que el brancatge roman al lloc i no ha estat enretirat.

Sense adonar-nos passem pel cim del turó de Céllecs ...i continuem avançant.





Si donem un tomb pel voltant trobarem restes de construccions que indiquen una important presència humana a la zona. Si hi hagues alguna actuació de conservació o estudi sobre aquests jaciments veuríem la importància i grandària dels mateixos.
Al fons veiem les antenes del turó Rodó de Céllecs.





Tornem a la pista principal i continuem en direcció a l'ermita de sant Bartomeu, ara de baixada. Pel camí, a mà esquerra, hi ha el mirador que s'aboca a la plana dels dos Vallèsos (Montserrat, la Mola, Moncau, circuit de Montmeló...)
Si allargem la vista al cantó dret del mirador, podem observar la zona d'escalada del sector "Contravent" de Céllecs. També veiem la torre de guaita dels bombers, que és situada al cimall del turó de Mataró.




Com ja hem comentat abans, la pista per on transitem, conecta els tres principals turons de la muntanya de Céllecs. Ja hem visitat dos, el tercer (el turó de Mataró) només passarem pel costat, en principi hi ha poca cosa a veure només la torre de guaita.




Tot és baixada  fins a l'ermita, tant si passem per dreceres com per pista. Si hom vol estalviar-se distància i recorregut pot consultar el track a Wikiloc per localitzar les dreceres que nosaltres vam agafar.
Quan trobem aquesta barrera (foto superior) és que ja som a prop de la petita església de sant Bartomeu. Els cotxes que veiem entre l'arbreda són estacionats en espais que hi ha al costat de l'ermita.



Arribem a la part del darrera de l'ermita. D'aquesta petita església romànica podem documentar-nos a Catalunya Medieval. Antigament havia molta més activitat de la que hi ha actualment, així com els aplecs religiosos (antigament més tradiconals i participatius) com també de populars. Era un lloc de culte i també de lleure, els voltants eren nets de vegetació i facilitaven l'activitat d'algun esport, de reunions gastronòmiques o de simple relax o descans.
Que mirem tots??

Que fa aquesta pilota aquí?
Segurament la pilota és l'empremta de temps passats que han quedat en el oblit.




En aquests moments, ara mateix, sí podem accedir al pati davant de l'església. Ara mateix no hi viu ningú a la casa contígua a l'ermita, i no hi ha ningú que ens limiti l'accés al pati. La portalada de l'ermita, però, si que és tancada.
Façana principal de l'ermita.

Portalada i detall façana.




Fins fa poc la casa del costat era habitada per una família (masovers) i tenía cura de que l'interior i exterior de l'ermita sigués net i en condicions. Antigament aquesta família també subministrava begudes, entrepans i els estris necessaris per la utilització de les barbacoes. Ara davant de la casa només resta un vistós albarcoquer ple de fruits i algunes construccions velles.
Casa dels masovers de l'ermita de sant Bartomeu.

Pou de la finca i proper a l'ermita.

Restes dels fogons de barbacoa.

Camp esportiu ple de matolls.




Ara que no hi viu ningú, a la casa de l'ermita de sant Bartomeu, esperem que els seus propietaris li tornin a donar algun ús i que la zona no mori en l'oblit. 
Després de la nostra curiositat/tafaneria a l'entorn de l'ermita, abandonem el lloc per la pista del GR-92 en direcció a la Creu de can Boquet, es a dir cap a Premià, Vilassar, sant Mateu...
Si hom vol allargar més l'excursió pot fer la "Ruta Prehistòrica de Céllecs" des de la mateixa ermita, anada i tornada.




Tampoc haurem d'allargar-nos molts quilòmetres enllà de la pista, en la primera bifurcació clara a la dreta girarem i entrarem en un nou caminoi.
Abans d'allunyar-nos de la pista (GR 92) pel nou camí, fem una ullada a un rocallam que veiem en la distància. És la zona d'escalada "Roques Noves" de Céllecs.



Baixem tranquilament per aquest trepitjat sender en direcció al poble d'Òrrius. Aquest era l'habitual camí que feien servir els Òrriencs per visitar sant Bartomeu de Cabanyes, tans si era per oficis religiosos com d'activitats socials, escolars, familiars... Ara només pujen per l'aplec religiós que es fa cada agost a l'ermita.
Algun excursionista si que transita per aquest camí, peró és més comú de veure btt i alguna trialera.




Ja som al final. Accedim al poble pel carrer de "Bell Cim", després continuem pel del "Camí de sant Bartomeu", "Passatge de les Oliveres", carretera "de la Roca" (BV 5106) i finalment al pàrquing on hem deixat el cotxe.
Si hom vol prendre una cervessa o cafè, haurà d'acostar-se al centre del poble on trobarà dos locals per fer-ho.

La fletxa blava indica l'itinerari que vam fer en la tornada.
Nosaltres vam realitzar l'excursió com una matinal, si es vol fer la sortida per tot un dia haurà de ralentitzar la marxa o allargar l'excursió amb la "Ruta Prehistòrica" que surt de la mateixa ermita de sant Bartomeu de Cabanyes.



Sortida Juny del 2017






         Em pots seguir al Facebook!

2 Comment

  1. Molt bon report Andreu! M'alegra q t'hagis recuperat prudentment. L'alta muntanya t'espera!
    Una abraçada!

  2. Gràcies Carles, ho farem poc a poc!

Deixa un comentari

Subscribe to Posts | Subscribe to Comments

Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Fotos Pirineuss

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Blogs Muntanyencs

Entrades populars

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook