Spain
Spain
Spain

Total de visualitzacions de pàgina:

Feliç Any Nou 2020

Aquest any visitarem el refugi de Rebost (Cadí-Moixeró) per passar la nit de Sant Silvestre. A part de retrobar-nos amb companys d'aventures i amics de sempre, també voliem conèixer la realitat sobre la llegenda que recorre la contrada.

Per cert, Feliç Any Nou!!

Les Bruixes del Pedraforca

Segurament enlloc del món hi ha una muntanya amb un nom tan escaient com el Pedraforca. Però heu de saber que en aquells temps en què els moros causaven el terror als nostre avantpassats, el Pedraforca no tenia pas la forma que té ara.
Una nit, la gent que vivia prop d'aquella muntanya va començar a sentir estranyes remors; tan aviat era un espaordidor espetegar de pedres, com crits que ningú podia saber si eren de persona o d'alguna mena de bèstia salvatge.
Quan, passada la nit, tothom va poder sortir de les cases i amagatalls on es protegien dels moros, es van trobar amb un fet que ningú no s’hagués cregut de no haver-ho vist amb els seus ulls: dalt la muntanya, allà on mai no hi havia hagut sinó rocs i matolls, s'aixecava, amenaçadorament, un castell d'altes torres i murs poderosos.
 - Semblava obre del diable -deia un- Qui, sinó ell, podia aixecar aquesta fortalesa amb una sola nit?
 - Ara sí que estem perduts: un castell encantat! - s'exclama un altre -. Si els moros han fet tractes amb el dimoni només ens en poden venir desgràcies.
I, efectivament, des de dalt d'aquell castell, que dominava les valls del voltant els sarraïns, ajudats per les mateixes forces del mal, disparaven les sagetes contra tota persona que gosés apropar-se ala muntanya.
Ben aviat van veure, els cristians, que amb les seves pobres forces mai no podrien alliberar-se d'aquell perill. No era contra els sarraïns, tan sols, que lluitaven; el seu enemic eren, també, les fúries de l’ infern, i contra elles només hi valia l'ajut de Déu. Dones i vells, grans i petits, tots pregaven demanant que s'acabés aquell terror, i la nit de Sant Silvestre, que és la darrera nit de l'any, de nou se sentí retrunyir la muntanya enmig d'una tempesta de llamps i trons.
L'endemà al matí, la gent d'aquells verals va descobrir, amb gran sorpresa, que el cim s'havia ensorrat i que del castell encantat només en quedava una tartera de rocs enmig de dues punxes, talment com si la muntanya s’hagués convertit en una forca de pedra, el Pedraforca.
I diu la gent de Saldes i Gósol que, des de llavors, cada nit de sant Silvestre es tornen a sentir crits i esgarips a dalt de la muntanya: són les bruixes del Pedraforca, que es troben per celebrar una festa en honor del diable i recordar aquell castell encantat. Fins i tot hi ha qui diu que les ha vistes volar enfilades en escombres i des del Rebost gaudirem d'unes vistes immillorables per  seguir aquestes dances ocultes.


Sis llegendes del Berguedà (Jaume Fígols i Nèlida Fornell)

Puig de Bestracà

Ruta circular envoltant la serra de Bestracà. Sortim d'Oix per recórrer l'ombrívola vall d'Hortmoier, amb visita a l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, per acabar coronant el pedregós cimall del Puig de Bestracà. La tornada és per la vessant sud de la serra, anomenada "Baga del Peirer", on també vam fer parada a l'església de Sant Andreu de Bestracà.
Atenció molt especial si visitem Sant Miquel d'Hortmoier; bona part de la vall és propietat privada i restringida a la circulació de cotxes, acampada i el transit de caminants a la zona del mas de "Ripoll" on hi ha l'església. Si no volem sorpreses o mals de caps, millor no sortir dels camins i pistes habilitades pels visitants.
Església de Sant Andreu de Bestracà.




Fitxa tècnica
Distància:...................... aprox. 16.50 km.
Temps:........... 8 hores amb moltes parades.
Desnivell:......................... aprox. 800 mts.
Dificultat:......................................... fàcil.
Circular:.............................................. Si.
Cartografía:...... alpina_Alta_Garrotxa 2011.
                                           Observacions:.................. No trobarem cap dificultat en l'orientació de l'itinerari. 
Només haurem de parar atenció al visitar l'església de Sant Miquel d'Hortmoier i no sortir del camí d'accés senyalitzat per l'ajuntament. L'antic camí d'accés és de propietat privada i els seus titulars no volen excursionistes desconeguts. 






Mapa de la sortida




Baixar track de Wikiloc:
Powered by Wikiloc
Powered by Wikiloc




Deixem la furgo camper a l'aparcament de la població d'Oix, i agafem la ctra. GIV-5221 (Oix-Beget) en direcció a Beget. Comentar que durant la meitat de la ruta ens acompanyarà el sender PR 186.
Aparcament d'Oix.



A menys d'1 km prenem una pista formigonada que mena a la vall d'Hortmoier.








Aquesta pista comença sent formigonada, però de seguida apareix amb grava i després de terra. 
Primer ressegueix el curs de la riera d'Oix, i després la de la riera de Beget.
Hostal rural de can Pei.

Hostal rural de can Pei.






La pista per la que passarem és força ampla per què passi un vehicle perfectament, però els forats, desnivells i les roques que hi han fan que pateixin molt els amortidors d'un turisme qualsevol.
El pont Trencat i el seu característic forat al mig de la calçada.





En acostem al "Grau d'Escales", un pas estret entre dues cingleres conegudes de la zona, com són la serra de Bestracà (a ponent) i la cresta de Ferran (a llevant).
En la foto superior veiem al cresta de Ferran a la dreta, i la serra de Bestracà quedaría a l'esquerra.

Marques blanques i grogues del PR 186.
El GR 11 el trobarem una mica més endavant d'on som ara.








Arribem a aquesta entrada i hem de tornar a recordar  que la vall d'Hortmoeir és de titularitat privada i l'accés amb cotxe és limitada als foresters. En altres resenyes de blogs ens han comentat que els propietaris del mas Ripoll els hi molesta la pressència d'excursionistes.
Entrada a la vall d'Hortmoier.




En aquesta bifurcació hem d'estar alertes i fer cas a les senyals que ens trobem.
Encara que la pista és més trepitjada la de la dreta (foto superior), o el track ens digui que és la millor ruta per anar a l'ermita d'Hortmoier, recomanó d'anar rectes i seguir els rètols que ens anem trobant.





Si girem a la dreta i travessem el riu, ens trobarem una tanca de la finca de Ripoll i aquest reguitzell de senyals al costat. Són d'alerta per no continuar més enllà de la tanca. 
El propietari no vol que ningú trepitgi la seva finca.





El propietari de l'església de "Sant Miquel d'Hortmoier", l'ajuntament de Montagut i Oix, ha habilitat un itinerari alternatiu per arribar a l'ermita i evitar passar per terres privades.






Tot i trobar tanques metàl·liques que eviten el pas de vehicles rodats, els excursionistes poden accedir per un lateral de la mateixa tanca. 
Recordem que ara trobarem marques del PR 168 i del GR 11.







Abans d'arribar a l'ermita haurem de travessar la riera de "Beget" i sortir a una plana enjardinada (Plansesilles), amb remugants pasturant i els "Roures del Rei", uns exemplars monumentals i centenaris. Només sortir haurem de girar a la dreta per enllaçar amb el camí de l'ermita (hi han marques que ens orienten).
Prats herbossos de les Plansesilles, i al fons veiem els cimalls dels Tossals.





Abandonem les "Plansesilles" i en poca estona trobarem aquesta bifurcació mig emboscada, uns metres més amunt arribarem a l'ermita.
Haurem de seguir unes marques grogues.





Sant Miquel d'Hortmoier
Antiga parròquia esmentada ja l'any 979. 
Panoràmica de l'interior de l'església.


És un petit efifici del segle XI, mostra senzilla del romànic rural, amb absis rodó i campanar d'espadanya. A l'any 2005 s'hi varen dur a terme obres de restauració i consolidació.








Abandonem Sant Miquel i desfem el camí que hem utilitzat per visitar l'ermita. Primer la bifurcació emboscada, després la plana de les Plasesilles, creuar la riera de "Beget", i finalment enllaçar amb la pista que utilitzavem primerament.





Continuem amb la pista que utilitzàvem primerament que va pujant lentament. Recordar que trobarem les marques del PR 186 i del GR 11 que ens ajudarà amb la orientació.





Abans d'arribar a les runes de les "Feixanes", trobarem la font seca de les "Feixanes". Si no estem atents, ens la passarem.
 Font seca de les Feixanes.

 Font seca de les Feixanes.







Uns metres més de camí i trobarem les runes d'un antic mas. 
Aprofitem el racó per fer un mos i recuperar forces.
Mas de les Feixanes.

Mas de les Feixanes.




Després de dinar reprenem la ruta, atenció que no seguirem el sender per on passa el GR 11 i el PR 168, sinó que continuarem per un corriol que surt de darrere del mas enrunat. Hi han marques de color vermell, però bastant desdibuixades  per veure-les al moment.
Hem de parar atenció per què el camí, al principi, és poc evident. Després és fàcil seguir-lo.

La foto superior pertany a la zona de la "Campassa", un dels pocs indrets que trobarem amb pocs o cap arbre.




Superats els dos cents metres de desnivell (des de les Feixanes) trobarem aquesta bifurcació, a prop del turonet de la "Portella". Si continuèssim recta arribariem al mas de Bestracà, nosaltres però girem a l'esquerra per fer una visitat al cim del "Puig de Bestracà". 
Recordar que les marques color vermell que menen al cimall, son antigues i poc visibles.





Enfilem camí amunt, i haurem de superar 200 mts més de desnivell acumulat. La foto inferior ens mostra per quin sender estem caminant, és més estret però igual de traçat i evident.








Estem arribant al puig de Bestracà, amb 1058 mts d'altura i un vèrtex geodèsic al seu cim.







.
Castell i església de Sant Julià de Bestracà
L'estat actual del castell de Bestracà és de ruïna. Tan sols s'endevinen les restes de l'antiga església de Sant Julià, que fou capella del castell, envoltada de munts de pedres que n'oculten les parets. Sembla que aquest castell mai va tenir una excessiva importància i la seva jurisdicció era molt petita. El castell possiblement fou bastit durant el s XI i el 1462 va ser abandonat definitivament, on es creu que els seus senyors decidiren edificar a Oix la seva nova residència, on hi havia més seguretat i les condicions de vida no eren tan feixugues.




Sant Julià va ser l'església del castell dels senyors de Bestracà, i va ser obra molt anterior a la del castell. Tot el pedregam escampat al voltant del cim, les edificacions més senceres pertanyen a l'esglesiona.

Sant Julià conserva sencera la planta, d'una sola nau, contruïda aproximadament al s IX, amb absis rectangular fet de grossos carreus poc treballats que podrien ser anteriors. La volta és enfondrada i el temple en ruïnes.









A banda de tramuntana, des del Puig de Bestracà, tenim una vista panoràmica impressionant. Abans d'abandonar l'indret fem algunes fotos d'aquestes vistes.
Des del mateix cim.

Camí de retorn, per cresta uns metres i davallada per la vessant sud de la serra de Bestracà.





El corriol de baixada és molt fressat i fitat, en poca estona arribarem a l'ermita romànica de Sant Andreu de Bestracà.  És una construcció del s XII i actualment restaurada, no és accessible lliurament.
Sant Andreu de Bestracà, cara sud.

Sant Andreu de Bestracà, cara nord.





Al costat mateix de l'ermita hi ha una casa mig conservada i habitada. No oblidem de possar-nos protecció solar, per que a partir d'ara caminarem fins a Oix per pista forestal.
Des d'on som, la plana on hi ha l'ermita de Sant Andreu de Bestracà, podem veure l'itinerari que farem en vermell.





La baixada per la pista és còmoda i tranquila, el sol no apreta fort i les vistes són prou interessants. També ens ajudarà que hi han marques de una senda de Petit Recorregut Local (Blanc/Groc).
Passem pel costat d'una edificació restaurada de can Peirer

La casa principal del mas Peirer no sembla restaurada.





Quan creuem la ctra. GIV 5221 (d'Oix a Beget), la pista forestal es converteix amb un sender trepitjat i evident, però un pèl estret.
Ctra. GIV 5221.




Ara el sender davalla més decidídament, però no incomoda la baixada.
Al fons de la foto superior, ja visualitzem el poble d'Oix.

Ja trobem les primeres cases.




Hem arribat en bona hora a Oix. Ara prendrem una cervesseta fresca dins la furgo camper, ens ampolainarem una mica i ens desplaçarem en un racó de la ctra. GIV 5221 (Oix Beget), per sopar i dormir. Passa que el campanar de l'església d'Oix repica molt fort.
Font d'Oix.

Coll de Salomó.






Sortida, Juny del 2019

La Tosa d'Alp (pel coll de JOU)

Aquesta vegada farem una circular al cim més alt de la serra del Moixeró, la Tosa. Sortirem de l'aparcament que hi ha en un revolt de la BV-4024 (Bagà-La Molina) a l'altura del mirador dels Orris. Se'l coneix com el pàrquing de Trencapinyes, per què des d'allà comença la curta ruta del "Trencapinyes" (itinerari creat per observar aquest ocell molt abundant per la zona).
Aquesta sortida té la particularitat que haurem de baixar uns 410 mts per després recuperar aquest desnivell i arribar a la carena del Moixeró i seguidament coronar la Tosa. La ruta serà seguint les agulles d'un rellotge, per què així el retorn el farem de baixada.
Senyals de bifurcació, al fons el Puigllançada.






Fitxa tècnica
Distància:...................... aprox. 15.00 km.
Temps:........... 8 hores amb moltes parades.
Desnivell:...................... aprox. 1.250 mts.
Dificultat:.................................. moderat.
Circular:.............................................. Si.
Cartografía:.............. alpina_Moixeró 2011.
                                           Observacions:.................. No trobarem cap camí amb passos de dificultat complicada. La dificultat moderada ve donada pel desnivell final que hem d'assolir.









Mapa de la sortida




Baixar track de Wikiloc
Powered by Wikiloc
Powered by Wikiloc






Deixem la furgo-camper al pàrquing del "Trencapinyes" i comencem a caminar en direcció al refugi de Rebost. Fins al riu de l'Hospitalet son uns 410 mts que haurem de baixar.
Pàrquing Trencapinyes.





Davallem per una senda prou traçada en direcció al refugi, a pocs metres enllacem amb el GR 150 que ens acompanya fins el Rebost. 
Abans de la casa, trobem la font del "Planell Gros".
Font del Planell Gros.

La font en video.








Continuem la baixada per un corriol que hi ha a la dreta del refugi el Rebost. En aquí abandonem el GR-150 i enllacem amb el PR C-126.








Principalment caminem per pista forestal, la mateixa que mena a l'església de la Mare de Déu de Roca-Sança, però de vegades agafem algun corriol com a drecera.
Mentres caminem podem contemplar les muntanyes del Cadí al fons a la dreta, i el Pedraforca a l'esquerra.

També és un itinerari que s'utilitza a l'hivern per fer rutes amb raquetes.






Ja som a prop del torrent  de "l'Hospitalet", i al fons tenim a vista les "Roques del Claper" per on passarem aviat.






La pista forestal segueix cap avall en direcció a l'ermita de la Mare de Déu de Roca-Sança, però nosaltres girem a la dreta per enfilar el camí direcció "Coll de Jou".






Abans de començar la pujada fem un flanqueix per les pendents herbacies del Claper.
(Foto superior) Roca Tallada a l'esquerra i Pedraforca al fons de tot.





Arribem a la cruïlla del "Claper", i al igual que l'anterior a l'esquerra mena a l'església de la Mare de Deu de Roca-Sança i a la dreta al Coll de Jou.
Bifurcació el Claper.


Enfilem camí en direcció a Coll de Jou.







Un metres més amunt, de l'anterior encreuament de camins, trobem la Font del "Claper".

La font en video:










El camí de pujada per les roques del Claper i les Roques "els Racons" es fa bé, el sender aprofita les zones més amables de transitar i no es fa pessat.
Recordem que seguim el PR C-126 que enllaça el Berguedà amb la Cerdanya.





Si a la zona de la "Baga del Rebost i Hospitalet" predominava l'avet, el faig i el boix comú, a 1800m d'altura comença apareixer el pi negre, típic del pirineu.
Collet de Deugràcies.






Després del collet de Deugràcies hi ha un sender planer que ens acostarà a "coll de Jou".
Arribada a coll de Jou.






Aquest coll és molt transitat pels excursionistes que visiten la serra de Moixeró. Aquí coincideixen els caminants que transiten pel PR C-126, que enllaça el Berguedà amb la Cerdanya, i el GR 151.1 que conecta coll de Pal amb la població de Góssol per la carena de la serra del Moixeró + serra del Cadí.
Aquesta vegada no dinarem després de coronar el cim de la Tosa, ja és molt tard i decidim de fer un mos a l'ombra a l'entorn del coll de Jou.
Coll de Jou.





Geogràficament la serra del Moixeró s'estén direcció oest-est i s'allarga des de coll de Pendís fins al coll de Jou. La Tosa i el Puigllançada són entitats geogràfiques diferents però que amb el Moixeró, el Cadí i el Pedraforca formen el "Parc Natural Cadi-Moixeró".
Ja som a la carena i geogràficament estem tripitjant la carena de la Tosa. Al fons a l'esquerra (foto superior) veiem les "Penyes Altes" i més a l'esquerra i llunyà el Pedraforca.




Entre 2100 i 2200 mts d'altura comença a desapareixer el pi negre i s'imposa el rocam blanquinós del tipus calcàri i alguns matolls dispersos.









En la foto inferior veiem, a la dreta i il·luminat, el Puig de la Mena, i a l'esquerra a l'ombra la Tosa d'Alp amb les antenes de comunicació. Aquesta zona de la Tosa va ser a finals del segle XIX, un lloc extracció i activitat minera (Ferro i Manganès principalment) i hi han boques d'extracció i alguna edificació que ho demostra. Nosaltres però, no visitarem cap d'aquests llocs, però que és un motiu de visita a part de coronar cim.
 







Arribem al "coll de la Vall", cent metres ens separen de la Tosa.









El primer que trobem és el refugi guardat del "Niu de l'Àliga" a 2.520 d'altura.
 
De moment passem de llarg per coronar el cim de la Tosa.









15 mts més amunt trobem la punta geodèsica de la Tosa d'Alp, o també coneguda com el "Pedró dels Quatre Batlles" ja que al capdamunt hi conflueixen els territoris de 4 municipis (Alp, Urús, Das i Bagà).
Prop del cim trobarem unes edificacions de telecomunicacions, ara però hi ha instal·lada una estació automatitzada i els edificis no tenen una utilitat molt clara.






Panoràmiques Tosa d'Alp
La Tosa és a prop del Moixeró i del Puigllançada i de les que gaudim d'unes vistes inmillorables. Les altres serralades muntanyosses són una mica més allunyades i hem de forçar la vista per ubicar i reconèixer els cimalls correctes.
Vista N


Vista O-SO

Vista E-NE

Vista E-SE










Abandonem el cim de la Tosa i anem direcció al refugi, si es obert prendrem alguna cosa.
Comentar que, segons la foto inferior, que els esquiadors ja arriben dalt de la Tosa, al costat mateix del refugi de muntanya.









Vam veure el refu mig tancat i al final res de res, no vam entrar a prendre cap beguda.
Ara anem en direcció a coll de Comafloriu, que trobarem abans del conegut coll de Pal.






La carena fins al Puigllançada encara és més facilona que la del Moixeró. Continuem caminant pel GR 150.1
Collada Baixa.

Panoràmica des del Serrat Gran





Aquest itinerari (Coll de Pal-Tosa) és el principal i més utilitzat per coronar el cim de la Tosa d'Alp. En principi no hem de tenir problemes per orientar-nos correctament i per seguir la traça del camí.








Però que nosaltres no anem a coll de Pal, sinó al collet de Comafloriu. Haurem d'estar alerta per saber quan hem de desviar-nos de la ruta per anar al collet. Si utilitzem el track d'aquesta excursió suposo que no tindrem problemas, de totes maneres hi ha una senyal vertical que ens indica una bifurcació i la direcció a seguir.
Al fons de tot veiem el Puigllançada, i a sota hi ha el coll de Pal.

Si volem arribar al collet de Comafloriu, hem d'anar direcció Rebost.







EStem arribant al collet de Comafloriu ...inmens i obert. Des d'aquí també podem acostar-nos fins al coll de Pal si vulguessim, nosaltres però davallem per la vall de Grèixer en direcció al refugi de Rebost.








El camí de baixada és molt suau, gens trencagenolls i el paisatge espectacular.
Al fons de la foto veiem les agulles rocalloses de les "Muntanyetes" i darrere el cim de la Tosa d'Alp.






La senyal (foto inferior) ens senyala que estem arribant a l'aparcament on tenim la furgo-camper, i aquesta senyal indica la ruta a fer del curt itinerari del "Trencapinyes".
Arribant a l'aparcament del Trencapinyes. Aquest nom li han possat per recordar la curta ruta que surt des de l'aparcament per observar l'ocell del Trencapinyes.
Al final una ruta circular bastant exigent i atractiva, ara només queda empolainar-nos una mica, sopar i dormir dins la camper.
Sortida, Juny del 2019

Entrades més vistes

Entrades més vistes

Fotos Pirineuss

Blogs Muntanyencs

Text

Reflexions PErsonals dNIT A LA MUNTANYA by PiK@

16 / setembre / 2010 by PiK@

Dia rere dia, les circunstàncies ens han portat cap al Pirineu.

La nit hi ha estat còmode i trankil.la, sense freD ni humitAt, en un prAt d'herBa flOnja.

El bivac ha estat coNfortable.Res a veure amb akell bivac a peus del cim de Bastiments, on vaig patir tanta set...

O la nit de tempesta sOta la Pica d'Estats, quan l'Aigua no va parar de caure dUrant hores i enS vam mullar finS al moll de l'òs..

L'esperiT de la persOna es cOnstrueiX a partir de l'AcumulaciÓ de vivències i la muntanyA és especialmenT generOsa a proporcionar-les.

Són molteS les experiències de la mUnTanya que enS fan ser més forts, xO la de la niT és una de les més bonikes.

D'entrada, un bivac voldrà dir k l'endemà ja estareM a la muntanya i axo és sempre motiU d'alegria. A més a més, un bivac amb bon temps permet gaudir de la posta i la sortida del sol, un dels espectacles més bells de la natura. Contemplar en silenci com el sol s'Amaga darrere un cim, la claror va morint al fons de la vall i lentament les carenes es pinten de negre, és increïble. I veure els primerS raigs de llum i escalfOr és una experiència gratificant. la nit, especialment a la muntanya, també té moments d'inkietud i de pors. La foscor, els sorolls dels animalS, de l'Aigua o del vent fan estar desvetllat part de la nit. Sovint és dificil dormir i descanÇar en un bivac. Llavors la mirada s'entreté amb les estrelles, amb la lluna si hi ha sort, amb els pensaments íntims, en les converses amb els companys....

L'experiència d'un bivac suposa el contacte directe amb la natura, sense cap més protecció k un sac de dormir.

El primer bivac és una experiència k mai s'oblida. Després en vindran d'altres, alguns bons, altres incòmodes i durs...

Moltes vegades un bivac és una experiència de resistència, a la metereologia, el cansament...

També hi ha akell "espai" x la relació amb el company o colla, llavors la conversa és interminable i l'amistat s'enforteix.

Ara semble k la gent no fa tants bivacs kom abans. La facilitat de les comunicacions, la informació, la tecnologia, refugis, eviten moltes pèrdues de ruta k acaben en un bivac. Els bivacs són exepcionals, putsé x la seva raresa, xo x l'enrikiment personal, cal no oblidar mai l'experiència del bivac, ni k sigui de tant en tant, ni k sigui ben confortable...

PiK@;)


Pel·licula

"127 horas" 
Basada en la història real d'Aron Ralston, un intrèpid muntanyenc i escalador nord-americà que es va fer famós perquè al maig de 2003, durant una escalada pels canons de Utah, va patir una caiguda i va quedar atrapat dins d'una profunda esquerda. Després de diversos dies immobilitzat i incapaç de trobar una solució alternativa, va haver de prendre una dramàtica decisió.

Feed

Deixa el teu Correu Electrònic:

Lliurat per Òrrius Team

SS

pop-up facebook